Fa 138 anys que La Regenta va veure la llum, una llum inextingible si atenem la vigència i permanència d’un relat que ha marcat per la seva enorme vàlua l’esdevenir de la literatura espanyola des de la data de la seva aparició, a finals del segle XIX.
La seva vigència reclama la seva reedició contínua. En aquest cas és Alba Editorial qui llança una magnífica reedició de La Regenta, amb la supervisió d’Ignacio Echevarría, que signa una excel·lent nota introductòria. El seu valor? Explicar amb traç ferm i realista l’infortuni de l’Espanya de la Restauració, sotmesa a l’endarreriment cultural, al caciquisme i a la corrupció política de les classes altes i al poder de l’Església catòlica. Però amb més cruesa encara narra el procés de degeneració moral d’una dona, Ana Ozores, La Regenta, fins a la consumació de l’adulteri, tractat d’una manera valenta com mai abans s’havia fet en la literatura espanyola.
El seu creador, Leopoldo Alas Clarín, té tot just 30 anys quan escriu La Regenta, però ja és un jove catedràtic de Dret Romà i un crític de renom, de gran prestigi, temut i respectat, amb el pseudònim de Clarín. L’escritpot tria, i no casualment, una ciutat de províncies, «l’heroica ciutat» de Vetusta, per recrear amb actitud crítica, però magistralment, la vida quotidiana d’una ciutat de províncies del segle XIX, amb una atmosfera social asfixiant, dominada pel poder clerical que exerceix Fermín de Pas, el magistral de la catedral i el més secular de la noblesa feudal i caciquil dels Vegallana, i el seu cor de senyorets del casino entre els quals Álvaro Mesía, el faldiller de Vetusta, obligat per la seva fama a festejar i posseir La Regenta.
La ironia de les dues frases inicials de la novel·la que descriuen Vetusta, «la heroica ciudad dormia la siesta» i (...) «hacía la digestión del cocido y de la olla podría» fixa el to i la intencionalitat de la narració que al llarg de la seva trama va presentant aquests aspectes comuns en una novel·la naturalista referents als estats d’ànim, a desajustaments psicològics dels seus habitants.
Aquest tractament de l’adulteri que assenyalàvem abans, així com diverses escenes protagonitzades per les criades Petra o Teresina o el relat de les infidelitats encobertes que hi ha a Vetusta, permeten assenyalar també una altra característica de La Regenta com a novel·la innovadora i audaç, com és la seva marcada i entrevelada càrrega eròtica; això, unit a l’anticlericalisme que respira obertament, va portar a una crítica despietada dels sectors conservadors i fins i tot a ser censurada en períodes determinats com el franquisme.
En aquest clima de ciutat carregada d’aparences s’assisteix al que Ignacio Echeverría defineix en la seva introducció a aquesta edició com «l’implacable setge que, a l’empara de la hipocresia regnant, sotmeten Ana Ozores, La Regenta, un petimetre local (Álvaro) envanit de la seva ben llaurada reputació de faldiller, i l’ambiciós sacerdot (Fermín) destinat a exercir del seu director espiritual i a enamorar-se perdudament d’ella».
La protagonista, Ana Ozores, passarà a ser l’objecte principal de la disputa que s’estableix entre dues forces de poder. Una representada per l’Església, en la figura del magistral, i una altra representada per l’oligarquia de la ciutat, a través d’Álvaro Mesía.
Ana Ozores, La Regenta, és aquesta esposa de la bona societat que se sent trista i abandonada en una eterna insatisfacció i desesperació; és una esposa desemparada, sense fills, sense amor, casada amb un home, en Víctor, que li dobla l’edat i que prefereix sortir de caça a la recerca d’un bon mascle de perdiu a les carícies conjugals. És un personatge irrisori, que no és conscient de la insatisfacció de la seva esposa. En ella hi ha un continu batallar entre la religió que representa en Fermín i la passió, el desig, l’atracció per l’Álvaro. Ella aspira al cel i a la terra.
Fermín, el magistral, arriba al capdamunt gràcies a la seva mare Paula Raíces, que considera un filó els seus dots d’orador. Tenia el poder del confessionari i una intel·ligència natural per atraure al seu confessionari els poderosos de la ciutat i conèixer així les interioritats de cada casa important. En principi conquista i capta La Regenta, però la humiliació i la vergonya que aquesta sent després que el capellà la fes desfilar durant la Setmana Santa, amb els peus descalços, davant les mirades envilides i malintencionades de la societat de Vetusta, farà que es distanciïn.
Álvaro, home fatu fins a l’extrem, fa gala de les seves conquestes. Ben plantat, manté una conducta viciosa i corrupta que amaga amb l’art de la galanteria. L’un i l’altre són dos paons que lluiten a mort pel cor de La Regenta. Un amb sotana i l’altre amb levita de sastreria parisenca.
Finalment, les il·lusions de La Regenta tenen poc a veure amb les idees espirituals i religioses que intenta inculcar-li Fermín i el seu afany per convertir-la en una beata, i més, en canvi, amb les del desig i el plaer sensual que li inspira l’Álvaro i amb l’anhel de volar mes allà de les estretes parets del palauet. Álvaro aconsegueix la seva presa i consuma l’adulteri; quan aquest es fa públic i el seu marit cau mort en el duel amb el rival, ella és condemnada a l’ostracisme per la societat benestant de Vetusta. Saltar-se les normes del convencionalisme burgès li suposarà la seva exclusió social, la censura i l’aïllament implacable d’una societat hipòcrita.
Llavors ella, amb l’únic suport de l’amic Frígilis, veu en realitat com eren Álvaro i Fermín, sense màscares ni vels, l’escassa talla de tots dos. I descobreix com sota la retòrica –passional en el galant, espiritual en el clergue- que cadascun havia usat per emmascarar-se i enganyar-la, no hi havia res, absolutament res, només «el vientre viscoso y frío de un sapo», que Ana va creure sentir en desmaiar-se a la catedral. Ana pateix l’engany de la religiositat i beateria mística i l’embruixament igualment enganyós del festeig frívol i elegant. És víctima dels seus anhels i de les seves limitacions i això la porta a la catàstrofe. La vanitat, el narcisisme, el donjoanisme i altres diverses afectacions concorren en els dos gallets per fer de l’amor una mascarada, per la qual Ana Ozores es deixa enganyar ofuscada per les seves idees d’alliberament i d’aconseguir l’amor.
Un dels millors coneixedors de La Regenta, Gonzalo Sobejano, conclou que «la catàstrofe» de la Regenta «és al mateix temps el triomf del dolor», perquè Ana Ozores no es mata com Emma Bovary o Anna Karènina, sinó que contínua viva per patir i compareix a la catedral per comprovar l’infinit de la seva desolació».
