El meu amic Jean Michel Fossey, quan treballava a la secció literària de Le Figaro, em va portar a veure Marguerite Duras en un bar de la Rue Bonaparte de París. Era una doneta molt menuda, vestida de negre, ulleres de vidre gruixut, fumant Gitanes i bevent rouge a tot drap. Em va semblar una figura com la Môme Piaf. L’admirava, perquè ella havia escrit el guió d’Hiroshima, mon amour, aquells diàlegs lírics, fets de repeticions com de tècnica bíblica, que Alain Resnais embolcalla en flashbacks molt ràpids, pocs segons evocadors i gens narratius, que puntuen la trajectòria de dos éssers a la deriva. La càmera els acompanya pels carrers solitaris de nit o els integra en desfilades de dia, mentre que, quan són al llit fent l’amor, els seus cossos són com escultures humides en moviment. Aquesta crònica de les hores d’una actriu francesa i un arquitecte japonès, entre la realitat d’Hiroshima i la memòria de Nevers, ha restat per sempre una de les meves pel·lícules preferides.
Jo, en aquells dies, tan sols havia llegit de la Duras la seva novel·la Un dic contra el Pacífic en francès, i gairebé no vaig badar boca en la conversa que ella va mantenir amb en Jean Michel. Encara bo que ben aviat van passar de criticar el gaullisme i buscar les voltes a en Mitterrand –la Duras havia format part amb ell i gent com Juan Goytisolo, Jorge Semprún i Jean Genet del grup de la Rue Saint Benoît, en temps de la resistència contra els ocupants nazis- a ponderar les excel·lències del Médoc o del Saint Emilion. Em va preguntar pel meu ofici i, quan li vaig dir que començava a ser professor, em va etzibar la frase que després ha repetit tantes vegades: «S’ha de parlar sempre del que no se sap». Suposo que volia dir que no s’ha d’estar segur de res i que s’aprèn més aviat amb el contacte amb els altres. L’endemà, el JeanMichel i jo vam anar a l’Studio des Ursulines a veure Moderato cantabile, el film de Peter Brook sobre el relat de la Duras, amb guió d’ella mateixa i Gérard Jarlot. En vaig sortir embadalit de les trobades entre la Moreau i el Belmondo, passejant per un poble mariner de la Gironde, obsedits per un assassinat passional que ha tingut lloc en un cafè prop dels molls. El gran director teatral anglès apropant-se a la nouvelle vague sense escarafalls.
Ara i fins al mes d’octubre, a la Virreina barcelonesa es pot veure una exposició dedicada a la Marguerite Duras, amb entrada lliure, que ha començat en paral·lel a unes sessions a la Filmoteca. Molts coneixeu la seva obra literària, però potser no gaire la seva filmografia, que va iniciar l’any 1967 amb La musique, ajudada en la tècnica per Paul Sauban. Si aneu a veure l’exposició, en una de les sales podreu gaudir de les interessants Detruire, dit-elle i, sobretot, de Le camion, en què la mateixa Duras fa d’actriu al costat de Gérard Dépardieu. Els seus films més diguem-ne assequibles serien Nathalie Grangier, amb la Jeanne Moreau, i India Song, amb la Delphine Seyrig, l’altra de les seves protagonistes fetitxe. A Filmin hi ha Le navire night, una història amb la imatge independent del so, com és el segell Duras.
