Aquest no és un llibre gens complaent com tampoc ho va ser l’experiència viscuda per l’autor. Eloy Fernández Porta relata en clau literària la difícil convivècia amb la depressió i els atacs d’ansietat que el van dur a prop de l’abisme.
El pitjor del nostre cervell és que no sabem mai quan pot girar-se en contra nostra i esgarriar-nos la vida. En aquest petit volum de la col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama, Eloy Fernández Porta revisita temps recents en els quals cops vitals com l’abandonament de la dona estimada i la soledat van portar l’escriptor a conèixer regions del dolor que desconeixia.
Escriu Fernández Porta que el seu cap és el seu enemic. Podríem afegir que ell mateix va ser el seu enemic, fins al punt de sortir al balcó del pis de Raval a cridar com un posseït. L’autor se sincera, reconeix que va passar de ser un intel·lectual molt sol·licitat en bona part dels saraus que es muntaven a Barcelona a ser un nom oblidat, marginat. De ser una persona molt activa, que viatjava i oferia el seu mestratge arreu, l’Eloy va caure en la invisibilitat. Sortir d’aquest forat no és un exercici senzill, l’escriptor té el suport de la terapeuta i la convicció que, malgrat tot, val la pena aferrar-se a la vida. Però que ningú busqui un final feliç esclatant: la vida té altres maneres de ser bonica.
