Tot regirant papers groguencs a calaixos oblidats, he trobat un programa de la inauguració del curs 1965-66 al Cine-Club Manresa. En aquells moments, el portaven pioners entranyables com en Ribas –perpetu somriure als llavis–, en Ginestà –parent meu per part de la tieta Angeleta– i en Rebolleda –que tenia cura de l’ambientació musical dels programes de Ràdio Manresa. Tots tres em van triar a fi que el divendres 22 d’octubre presentés La diligencia, de John Ford, i el 29 Rio Bravo, de Howard Hawks, totes dues a la molt recordada Sala Loyola de la plaça de Sant Ignasi. Val a dir que abans de cada llargmetratge s’oferia uns dibuixos d’en Popeye i un curt documental.
Era la primera vegada que presentava una pel·lícula amb micròfon, dalt de l’escenari i davant d’un públic nombrós. Entre bastidors estava nerviós com un flam, però tan sols sortir a l’escenari se’m va passar el canguis i vaig garlar el que sabia. Llavors tenia 21 anyets, estudiava a Barcelona, veia un film diari i anava enfarfegat de lectures.
Eren temps en què la revista Film Ideal, fent-se ressò de les teories de Cahiers de Cinéma, on habitaven Chabrol, Truffaut i Godard, considerava la posada en escena i la política dels autors com a mesura per a la validesa de l’obra cinematogràfica. L’autor d’una pel·lícula era el director, per damunt del productor i guionistes. Ell era el que amalgamava l’actuació dels actors, la plasmació del guió en imatges, la fotografia, ambientació i comentari musical. El seu segell, la posada en escena, es basava en la planificació, l’estructura del relat i el muntatge. Així doncs, a més de Ford i Hawks, es van posar en primera línia realitzadors com Preminger, Mankiewicz, Hitchcock, Rossellini, Fritz Lang i Mizogouchi, i es deixava de banda d’altres com William Wyler, Frank Capra, Fellini i Clouzot.
En aquells dies, jo vaig ser l’escollit per refermar les noves tendències de la crítica, enaltint un gènere fins llavors menystingut com era el western. La diligencia sempre ha estat un model de narrativa i de definició de personatges. No endebades l’Orson Welles es va tancar a veure-la més de quaranta cops abans de rodar Citizen Kane. S’ha dit que Ernest Haycox es va inspirar en Boule de suif de Maupassant per escriure Stage to Lordsburg. Pot ser, però les diferències entre ambdós relats són substancials pel que fa a la protagonista femenina.
Rio Bravo fou la resposta de Hawks i els guionistes Furthman i Brackett a Sol davant del perill de Fred Zinnemann i Carl Foreman, en el sentit que un xèrif no ha de demanar ajuda als ciutadans per assumir les seves funcions. Hawks, com a estricte republicà, era individualista i no pas partidari de la col·lectivitat.
Un dels moments que sempre restaran en la memòria de la música dels westerns és quan Dean Martin, acompanyat de Ricky Nelson, interpreta la cançó My rifle, my pony and me, una tonada que Dimitri Tiomkin ja havia fet servir a la pel·lícula Red River, deu anys abans.
