Juan Diego Botto sedueix el Kursaal

Leonard Cohen va dir: "No entenc com Espanya no ha excavat amb les seves mans tot el camp de Granada per recuperar el cos del seu poeta. No entenc una nació que no hagi donat un càstig històric als seus assassins". Una noche sin luna és això, identitat i memòria. El muntatge és una veu, una presència, un viatge íntim interior públic, colpidor, una ferma declaració. Però no només és la reclamació de la memòria del poeta granadí, ho és de tots els homes i dones enterrats, silenciats, que no oblidats i que van patir el mateix destí de l’autor. Milers de rostres i veus en una figura, la del poeta de Fuentevaqueros, Federico Garcia Lorca. Identitat i memòria.

L’espectador té l'oportunitat de conèixer Federico Garcia Lorca, l’home, l’autor, el seu compromís, el constant bulliment creatiu, reflexions senzillament sublims perquè tot el decurs lorquià, la seva experiència, tot aquest paisatge que tant deliciosament desgrana, colpeix i pertorba el públic silent. El poeta parla des d’aquesta fossa perduda i inescrutable on roman, on revisita i repassa els anys previs a la seva detenció, tortura i execució. I molt important, Lorca no va morir, el van assassinar, el van executar.

Anys de prolífica producció poètica i dramatúrgica, reconeixements, invitacions a xerrades i conferències, entrebancs, denúncies, censures i, malgrat tot, romandre imbatible i en un camí incansable de lluita, de compromís, reivindicació i defensa de les seves idees. Una amalgama de records, experiències en una veu, una interpretació, una aposta escènica de factura simplement impecable. Perquè enmig d’aquest reconeixement públic resideix un espai pel Lorca més íntim, tots aquells sentiments i un món que no surten als llibres, molt possiblement, aquella veu, vivències, relacions i aquelles paraules que colpeixen amb més agudesa. Perquè el públic es troba un Federico Garcia Lorca de carn i ossos, l’home, més enllà de la vessant més literària, la que en la distància del temps més ha transcendit, l’autor, el mite després de les doloroses circumstàncies del seu assassinat i mort; amb la dualitat de les seves alegries i les seves penes, les seves experiències, pensaments més íntims, en un muntatge carregat d’efectiva, constant, a voltes, dura poètica escènica que ve acompanyada d’una proposta escenogràfica d’una minuciosa i directa efectivitat. Quin relat regala, sense concessions, Una noche sin luna. El mateix Lorca diu que es va al teatre per veure el que passa però no què ens passa. Una proposta de joc de miralls i el que s’hi veu és tan precís com real. Com explicar el que molt possiblement esdevé una de les experiències teatrals més personals, íntimes, intransferibles i inexplicables. Si la síndrome d’Stendhal (l’impacte extrem i els seus efectes sobre la persona, davant d’una obra d’art extremadament bella) és possible en el fet teatral, aquí en tenim un.

Perquè és rabiosament desconcertant, fascinant descriure el treball interpretatiu de Juan Diego Botto, histrionisme en el desdoblament, camaleònic pels constants canvis de registres, actituds. Per convertir en bellesa, dolorosa poesia el compendi d’elements, química i física en constant moviment i treball. El document és d’una exigència i factura d’alt rang. Treball interpretatiu únic.

I de nou, com en la primera visita el mes de gener, catarsi en la ovació. Platea dempeus sense demora, llargs aplaudiments i molts ulls i rostres encara amb l’emoció que els acompanyaria fins més enllà del pati del teatre manresà. Un luxe, un plaer escènic intens, vibrant, indescriptible. Una força espectacular al mateix temps que propera i íntima.