Sallent torna a primera línia la figura del mestre Pere Vallribera

n El nom del pianista, pedagog i compositor sallentí Pere Vallribera (1903-1990) s’ha anat creuant en la vida del tenor Roger Padullés (Sallent, 1975) fins i tot abans de ser cantant. Una de les vegades, explica, quan feia recerca per l’espectacle per commemorar els 125 anys del naixement del tenor Emili Vendrell. Hi sortia sovint un pianista. Era Vallribera, una de les «figures més rellevants de la vida musical catalana del segle XX» que mereix, explica Padullés, que se’l torni a la primera línia. Un redescobriment, sobretot, per part de les noves generacions.

Amb aquest objectiu i, coincidint amb el 120è aniversari del seu naixement, l’Espai Cultural Fàbrica Vella de Sallent acull avui (20.30 h) un «concert-homenatge» a Pere Vallribera a càrrec de Padullés i el pianista manresà Francisco Poyato. Un recital que tindrà la presència de Manuel i Berta Vallribera, els dos fills d’un compositor que, encara ara, consta als arxius com l’intèrpret que més concerts (250) ha fet al Palau de la Música Catalana tant de solista com actuant amb altres intèrprets. El precoç pianista que en la seva època de formació [amb el seu primer mestre Joan Pastallé i sobretot de mossèn Josep Potellas] havia posat música a les pel·lícules mudes del cinema Condal i Moderno de Sallent, va conèixer Emili Vendrell als 15 anys a la població bagenca; i als 17, el duet Vendrell-Vallribera debutaria al Palau de la Música en una col·laboració que s’estendria vint-i-cinc anys.

Qualitat interpretativa, tècnica impecable, intuïció musical, capacitat per fer de solista i per adaptar-se als artistes amb qui treballava... Un dels trets distintius de Vallribera (a qui Sallent li va dedicar un carrer el 1983) va ser, apunta Poyato fer «fer de pont de dues generacions de cantants», la formada per Emili Vendrell o la soprano Conxita Badia i la posterior, amb noms com Victòria dels Àngels, a qui va acompanyar en el seu debut, el 1944, o Montserrat Caballé, com a alumna i, després, acompanyant-la, l’any del seu debut al Liceu, el 1962, en una gira per l’Estat. Durant 50 anys, Vallribera va ser professor i director del Conservatori Superior de Música del Liceu. I és en aquests dos camps, com a intèrpret i com a pedagog, remarca Padullés, que es va significar especialment. D’una banda, «va ser el gran acompanyant de les primeres figures nacionals i internacionals del món de la lírica, una feina que va dignificar» i, de l’altra, va ser «una gran figura pedagògica». El mestre Vallribera va crear, subratlla el tenor sallentí, «un mètode pedagògic que ha format unes quantes generacions de músics i professors».

El recital d’aquest vespre està concebut , explica Padullés, com un «concert-conferència», apuntalant la idea del mateix homenatjat que «il·lustrava» quan ensenyava. Així, diu Padullés, amb el pianista manresà interpretaran peces de diferents compositors que Vallribera va estrenar («Toldrà i Mompou, per exemple, havien escrit obres expressament perquè ell les interpretés»): un seguit de nou sardanes i obres per coral i, entre d’altres, la cançó per a veu i piano Alpestre (sobre un poema d’Apel·les Mestres), per emmarcar, també, «la seva important faceta com a compositor». Tot, a través de la música i dels records dels fills de l’homenatjat, que el 2011 van publicar la biografia del seu pare, Pere Vallribera i Moliné, Una vida per la música (Edicions i propostes Culturals Andana).