Kike Maíllo és una de les joves promeses, formades a l´ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), que tingué un debut certament estimulant. La seva opera prima (Eva), estrenada fa un lustre, constituí una inusual (i brillant ) mostra de ciència-ficció autòctona.

L´expectativa era, doncs, gran davant del seu segon llargmetratge. Toro no ha decebut, però està creativament lluny del seu treball anterior. El film plasma un reencontre fraternal més que mogut. López és un brivall de segona divisió que s´ha vist obligat a fugir, amb la companyia de la seva filla, després d´haver robat un personatge tan influent com amenaçant. El seu germà, que està de permís de la presó, esdevindrà la seva única ajuda. El seu viatge per Andalusia serà una experiència tan potent com catàrtica.

El director català adopta els esquemes més recognoscibles del thriller i segueix, en aquest sentit, la mateixa línia empresa per altres produccions recents de l´Estat espanyol (El Niño i Cien años de perdón, entre altres). La seva pel.lícula s´aferma en una trama intensa que es desplega amb una innegable soltesa narrativa i un ímpetu visual. La seva posada en escena frenètica pretén sacsejar contínuament l´espectador però a vegades es passa de frenada. Maíllo s´ha desnaturalitzat sensiblement amb una proposta gens menyspreable, però que, a diferència del que succeïa a Eva, renuncia als detalls més genuïns i personals i insisteix en una cal.ligrafia indubtablement aplicada i alhora massa efectista i deutora d´unes formules expressives amb poc marge de sorpresa. D´altra banda, el resultat final es beneficia de les imposants composicions del sempre excel.lent Luis Tosat i de l´incombustible José Sacristán.