Les road movies (pel·lícules de carretera) conformen un subgènere que ha omplert moltes pàgines brillants del cinema modern. La seva variant crepuscular ens apropa a persones ancianes que malden per donar un darrer (i significatiu) gir a la seva llarga trajectòria existencial. Una historia verdadera (Lynch, 1999) seria indubtablement l’obra mestra d’aquest corrent, que també ens ha proporcionat perles com Harry and Tonto (Mazursky, 1974) i A propósito de Schmidt (Payne, 2002), entre altres. Molts esglaons per sota hi podem trobar la darrera proposta de Gilles MacKinnon, El inglés que cogió la maleta y se fue al fin del mundo. El seu protagonista, Tom Harper, és un pensionista nonagenari que decideix complir l’últim desig de la seva muller, recentment desapareguda. Abandona la comunitat del nord de la Gran Bretanya, on ha viscut mig segle, i agafa un autobús per traslladar-se al poble del sud d’Anglaterra on va néixer. El film respecta mil·limètricament l’estructura bàsica del cinema de carretera: el seu viatge físic està carregat d’una potent càrrega simbòlica i esdevindrà finalment una aventura interior. MacKinnon (un modest artesà escocès que sobresortí amb El viaje de Julia, una obra amb una premissa similar a la conreada en la seva nova cinta) desgrana una odissea tardorenca que només funciona mínimament quan es concentra en les emocions del seu antiheroi. El gran Timothy Spall, que sovint ha encarnat personatges esquerps i malcarats, sap transmetre una intensa malenconia amb una altra caracterització exemplar . Però el film flaqueja substancialment quan pretén vertebrar al voltant del personatge central un testimoni social de la Gran Bretanya del segle XXI: la xenofòbia , la intolerància, el pes de les xarxes socials… Una mirada calidoscòpica suposadament crítica, però que es revela tan conjuntural com epidèrmica.
