A Madres paralelas, el seu nou i esperat llargmetratge, Pedro Almodóvar segueix conreant un dels seus gèneres preferits, el melodrama. Però també aporta una novetat significativa a la seva filmografia perquè suposa la seva primera incursió en un cinema obertament social i compromès. La protagonista, Janis, és una fotògrafa que contacta amb un antropòleg forense perquè excavi la fossa comuna que conté les restes dels seus familiars assassinats pels feixistes a l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Aquesta dona tindrà posteriorment una nena i desenvoluparà una simbiosi potent i apassionada amb l’Ana, una mare adolescent. El cineasta manxec, un autor tan hàbil com sobrevalorat (el gran Cabrera Infante el va rebatejar sagaçment com Almodólar), flaqueja sovint en els guions. I aquesta feblesa es fa palesa novament en el seu darrer treball, que inclou dues pel·lícules que s’acoblen defectuosament. La cinta funciona magníficament quan traça amb agudesa i sensibilitat els conflictes interns de dues dones que pertanyen a diferents generacions, però que comparteixen, juntament amb la maternitat, un esperit lliure i independent. Hi ha un duel dramàtic brutal entre la sempre esplèndida Penélope Cruz i la impressionant Milena Smit (revelada a No matarás). Però aquest retrat femení, que inclou fragments d’una bellesa rotunda (l’escena amb el fons musical de la genial versió de Summertime, de la Janis Joplin), culmina abruptament quan en el tram final reapareix (d’una forma oportuna o oportunista?) la qüestió de la memòria històrica. Les dues dimensions (la intimista i la col·lectiva) convergeixen en una resolució massa forçada que inclou un discurs testimonial amb unes llacunes evidents (i alguns diàlegs que grinyolen ostensiblement: la conversa sobre les fosses entre la Janis i l’Ana). Una celebració de la vida, tan atractiva com irregular.
