Si al començament de Stranger things les noies eren gairebé una espècie estranya que s’observava una mica des de la distància, en el còmic Paper girls, un altre relat sobre fenòmens singulars, bicicletes i inseguretats superades, llançat gairebé un any abans que la sèrie de Netflix, elles estaven al capdavant des del principi. Això va convertir la creació de Brian K. Vaughan (guió) i Cliff Chiang (dibuix) en una cosa realment irresistible per a molts i, sobretot, moltes: «És especial veure una història d’acció des d’una perspectiva diferent, no massa utilitzada pels mitjans», diu Riley Lai Nelet, l’adolescent d’ascendència asiàtica Erin en Paper girls (Prime Video), adaptació a sèrie impulsada per Stephany Folsom, coguionista de Toy story 4 i Thor: Ragnarok.
El grup central de Paper girls és, així en el còmic com en la sèrie, cent per cent femení i divers a molts nivells. Són històries que fa falta explicar, punts de vista que aporten frescor. Erin és la debutant una mica nerd d’un grup de repartidores de periòdics de Cleveland (Ohio) que inclou, a més, a la jueva de família rica K.J. (Fina Strazza), la tomboy de classe obrera Mac (Sofia Rosinsky) i l’afroamericana Tiffany (Camryn Jones), addicta als videojocs, perquè les noies també són gamers. I lectores de còmics: «M’he comprat totes les edicions de Paper girls -explica Camryn, donant una certa enveja-. Per l’autenticitat dels personatges, però també per l’art». Fina, àlies K. J., és «dibuixant aficionada» i aprecia també «tant el traç de Chiang com la paleta de colors de Matt Wilson».
Caldria afegir el ganxo d’una trama imprevisible que la sèrie segueix amb bastant fidelitat. Mentre reparteixen diaris a primera hora del matí de l’1 de novembre del 1988, passats (o gairebé) els fastos de Halloween, les nostres heroïnes es topen de cara amb el que sembla una misteriosa invasió extraterrestre. Han acabat sense voler en una guerra entre dos bàndols de viatgers temporals: els Viejos, que creuen a preservar la línia temporal original, i els Adolescentes, descendents d’aquells del segle 71, que sí que creuen a alterar la història.
Converses entre amigues
Pel camí, les noies coneixen a versions futures de si mateixes i es veuen obligades a comparar el que esperaven ser amb el que són. Pregunto a Riley, Fina i Camryn amb quina classe de jo futur els agradaria trobar-se de tenir el mateix privilegi. Riley: «Espero que continuï actuant i expressant-se a través de l’art o les arts marcials, que també són una part important de la meva vida. Que faci les seves pròpies escenes de risc». Fina: «Amb sort, continuarà actuant. I tindrà un dálmata!». Camryn: «Tindrà moltes prestatgeries plenes de llibres».
En cap cas surt el desig d’estar casada ni de servir a cap home. Tampoc les noies de la sèrie es mostren, almenys en principi, especialment preocupades per parlar del sexe oposat. «Crec que la sèrie passa totalment el test de Bechdel», diu Fina en referència al mètode popularitzat per la historietista Alison Bechdel per a avaluar la bretxa de gènere en alguna classe de producció artística: apareixen dos personatges femenins?, mantenen una conversa?, no té com a tema un home? Llavors passa el test. «Les noies no passem tot el temps parlant de nois», afegeix Strazza. «Tampoc som criatures creades només per a ajudar als homes. Som éssers humans que tenen converses sobre coses. I que sabem protegir-nos a nosaltres mateixes. Volíem que això es destaqués en la sèrie».
Una de les principals referències va ser, explica Strazza, «J. J. Abrams [Perdidos, Super 8, Star Trek, etcètera], ja que sap combinar personatges creïbles amb ciència-ficció a gran escala; trobar un equilibri entre tots dos elements». Per a Jones, una inspiració important va ser el primer lliurament de la saga Los juegos del hambre, referència cabdal per a zoomers. «La vaig repassar per Katniss Everdeen. Fem un munt d’escenes d’acció i m’agradava la determinació del personatge en aquesta pel·lícula».
Banda sonora amb propulsió
La valentia d’aquestes paper girls es reflecteix en una banda sonora sovint basada en la propulsió. Bobby Krlic, àlies The Haxan Cloak (compositor de Midsommar), aporta una música original d’alt poder inspirador. Per part seva, el supervisor musical Gabe Hilfer (acabat de nominar a l’Emmy per utilitzar la música del raper Nas per a un gran episodi d'Ozark) salta entre èpoques (dels New Order dels primers 80 a l’última Marie Davidson) en una selecció de cançons que és pura fantasia.
