15 de març de 2019
15.03.2019
Oci Cap de setmana
Entrevista · Quimi Portet

«Ara soc un artista local i m'hi sento molt còmode»

Quimi Portet porta «Festa Major d'Hivern» a l'Ateneu d'Igualada aquest dissabte

15.03.2019 | 00:02
El músic Quimi Portet.

«Quant a música, no faig cas de ningú, però pel que fa a la resta, sí». Festa Major d'Hivern (Quisso Records/Fina Estampa) no era el títol que tenia pensat Quimi Portet (Vic, 1957) per al seu desè treball en solitari, però va decidir que família, amics, músics i discogràfica tenien raó en triar-lo quan van escoltar per primer cop les noves cançons. Amb la ironia com a ombra permanent, i la mitja rialla a punt, el músic vigatà, amb el puig-reigenc Jordi Busquets a la guitarra i Ángel Celada a la bateria, el presentarà demà a Igualada.

Per què d'hivern?

Perquè m'inspira la tendresa de la humanitat per prendre's de manera esportiva les adversitats. Una festa major d'estiu no té mèrit: fa calor, la sensualitat està a flor de pell, vas en calça curta i ballar la conga així no és cap problema. Però fes-ho amb anorac, amb mocs i constipat i quan ja és fosc a les 5 de la tarda! Aquesta capacitat em provoca tendresa. També una comicitat innegable.

De fet, sigui estiu o hivern, sempre ha dit que la música popular ha de divertir.

Jo em dedico a la música popular contemporània i no hi ha cap acadèmia que et digui com l'has de fer. I de vegades també fa il·lusió que no entenguin què vols dir.

I què vol dir?

Vull dir que com a músic tens un concepte de tu com a persona escollida. Allò de soc un incomprès. Com els poetes maleïts. De vegades fa gràcia situar-te en aquesta banda.

Diria que de poeta maleït en té poc. La sensació és que posa davant la música i després arriba Quimi Portet.

La meva situació ideal és jo penjat a l'estudi sol com un mussol. Després, com en el concert que farem dissabte, ens manifestarem a l'escenari com un conjunt. Jo flipo quan toquem i improvisem amb el Jordi i l'Àngel... Però no soc un music que vibri amb el públic de manera emocional. Ho aprecio molt, és veritat. Però no són la meva prioritat, i jo no en soc la seva. Em vaig fer músic quan era adolescent, en una època trista i fosca, en blanc i negre. La música era llum, color, diversió, sensualitat. I continua sent això. Un món fals, fictici, però on em sento feliç.

El món ja no és tan fosc i trist?

No! Tinc família i amics, però el món és un disbarat. La foscor del franquisme de llavors no és tan diferent del que tenim ara. Però la música és per a mi un refugi on m'oblido de tot i visc aquest món de colors.

Què el diverteix?

L'existència. Aquesta capacitat, el proïsme, que té l'espècie humana per sortir de la tragèdia amb humor; la capacitat de posar ironia fins i tot sarcarme en la pròpia existència. A Catalunya en sabem molt d'això perquè tenim una història col·lectiva trista. Sempre amb exiliats, presos...

Irònicament en seria un exponent?

No (riu). Jo soc un músic local. Vaig ser semiinternacional amb El Último de la Fila. Però no accepto més responsabilitats.

Quan va publicar Cançoner electromagnètic, després de tancar etapa amb El Último de la Fila, explicava que el que buscava era trobar el seu públic d'aquí, el 'local'. L'ha trobat després de 10 discos i 20 anys de carrera?

Soc afortunat en el meu ofici perquè he pogut tenir vàries carreres. De fracassos comercials totals amb Los Rápidos i Los Burros, amb l'èxit amb caràcter retroactiu d'El Último... Soc músic i això s'ha convertit en el meu ofici i professió. I aquesta darrera etapa la visc més còmoda. Destil·la el que em motiva i el públic ho accepta. I, a veure, ja soc una persona granadeta, tinc 61 anys i no estic per xorrades (torna a riure).

Egoista? En el disc tots els instruments els ha gravat vostè.

Un disc costa molt de fer i em sap greu compartir-lo (riu, de nou). És com quan fas el vermut i demanes una bossa de patates i a tu t'agraden molt les patates. M'he menjat tot sol les patates del vermut. Però ja demanaré una altra bossa per a tu.

Gràcies! Què l'interessa?

La vida agradable, tranquil·la, ordenada, la bona alimentació, la salut, el contacte amb persones intel·ligents... tot el contrari a una estrella del rock.

Això ho fa el pas del temps?

Quan vam plegar amb El Último jo tenia quaranta anys i crec que ja era un jubilat precoç però sense petanca.

Ja arribarà.

Segur.

Si mira enrere, què hi veu ara?

Una obra molt imperfecta.

Ara dirà que no queda mai content.

No! Sempre molt content. Soc feliç. Però vist en perspectiva hi ha disbarats que accepto amb esportivitat. Hi ha músics que on posen l'ull posen la bala. Jo no. Després d'El Último la part comercial ja la tenia coberta. Em vaig proposar que no m'entengués ningú i ho vaig aconseguir, perquè les lletres dels primers discos ni jo les entenc ara!

Hi haurà revival amb El Último?

Impossible. Allò era un projecte de quan teníem 30 anys. Jo, com et deia, ara soc un artista local i m'hi sento molt còmode.

I això que el rock ha mort.

Ja tornarà. La música popular, es digui rock, pop, grunge, plips o plops, no morirà mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook