No, no és tècnic, és polític

Sap greu, tècnicament no podem fer res». «El nostre protocol no cobreix aquests casos». No sabeu la impotència que genera trobar-te constantment amb aquest mur en molts casos cada setmana, famílies que arriben a la PAHC amb problemes molt greus i a les quals companyes solidàries de l'assemblea acompanyen als serveis socials de la nostra ciutat. Al final, la situació és la mateixa: gent sense llar, sense possibilitat d'accedir a un habitatge que cobreixi les seves necessitats bàsiques amb una mínima dignitat. Però els matisos del seu cas i la inflexibilitat dels protocols fan que quedin automàticament fora dels instruments i les solucions assistencials -temporals o permanents- de què serveis socials disposa. La realitat social dels casos que arriben a la PAHC és molt més diversa i canvia de forma molt més ràpida que els protocols tècnics de l'administració, cosa que deixa sense eines les treballadores de serveis socials i desprotegides les persones i famílies que queden fora. Aquesta situació és extremadament dura per a les qui pateixen la fallida del sistema, que ja no té ni tan sols la capacitat de cobrir les seves necessitats més bàsiques i també ho és per a les treballadores socials, que veuen com no disposen dels recursos necessaris per fer front a la situació en un dels moments en què el capital està colpejant amb més crueltat les nostres vides.

Més enllà de la frustració quotidiana d'enfrontar-se a les parets del sistema, i a l'empoderament que sentim quan aconseguim sobrepassar aquests murs amb autoorganització i persistència, el problema evidencia una qüestió molt més de fons. No preveure que hi ha casos d'emergència que desbordaran els protocols és una decisió conscient i selectiva. Com ho és prioritzar uns casos d'emergència habitacional per sobre d'altres. També ho és distribuir els recursos econòmics obligant la realitat a adaptar-se a la partida pressupostària de torn, en comptes d'adaptar-la a la realitat dels casos que arriben -o que es preveu que arribaran- a serveis socials.

Darrere de la façana tècnica hi ha, doncs, una qüestió política. Sovint sembla que hi hagi una situació d'enfrontament entre la PAHC i les treballadores socials a Manresa, i això no és així de cap de les maneres. Som conscients de la realitat que assenyalàvem, i a més les nostres demandes són polítiques i, per tant, assenyalem únicament les responsables polítiques del govern local, autonòmic i, esperem que per poc temps, estatal. Pretendre fer veure que ataquem, amb les nostres crítiques, les treballadores és fer-se trampes al solitari, a més a més d'amagar el veritable debat de fons, ja que, per posar un exemple, als pressupostos que ja podem dir que s'aprovaran al Parlament de Catalunya, la partida per fer front a la emergència habitacional és de mínims. Amb la quantitat que es preveu destinar a habitatge en aquests pressupostos trigaríem 64 anys a posar-nos al nivell d'altres països europeus, com els Països Baixos. Així, la propera vegada que els nostres governants vagin a Europa a explicar el nostre anhel de llibertat, farien bé de concretar quines són les polítiques socials que volen per al país a la seva mida que alguns volen construir.

Tornem, però, al principi de tot. No, no és tècnic, és polític. I la nostra lluita no és contra les tècniques. De fet, la nostra lluita és per posar sobre la taula qüestions polítiques per poder, així, facilitar més eines a les tècniques municipals. Un exemple molt clar és el canvi de llei aconseguit per la PAHC amb la ILP per l'habitatge, ja que aquesta llei guanyada al carrer ha significat que a dia d'avui les treballadores socials de la nostra ciutat disposin de més recursos per fer front a l'emergència social.

Aquest país s'ha construït a partir dels privilegis d'uns pocs que fan la vida impossible a molts d'altres, el repte és capgirar aquesta situació i és per això que sovint som al carrer. Algunes accions nostres no agraden a tothom i generen alguna polèmica a la ciutat. De fet, a això hem vingut, a remoure la ciutat, a fer bullir l'olla i a recordar a tothom que no és una crisi, és una estafa.

Nosaltres, doncs, seguirem demanant que els protocols que no són justos s'han de canviar, que si la burocràcia és més lenta que l'emèrgencia ens haurem de saltar la burocràcia, i que les responsables polítiques n'han d'assumir la responsabilitat, en lloc d'amagar-se rere excuses tècniques.