La prevenció no està en el nostre ADN

L a meva intenció era escriure sobre l’hidrogen com una font d’energia fonamental per a la transició energètica, però la situació actual en què ens trobem davant la covid-19 ha fet que deixi aquesta qüestió per a més endavant. La veritat és que, com molta gent, estic força molest i decebut per com ens trobem davant de la cinquena onada de la covid, amb una previsió de 400 a 500 persones ingressades en les UCI a final d’aquest mes, força d’ells en una franja d’edat que els distingeix com a joves, amb tot el que això comporta, més tensió al col·lectiu mèdic, anul·lació d’operacions, cancel·lació de visites, més patiment i alguna mort més. La sensació que tinc és que mentre la responsabilitat del control de la pandèmia ha recaigut, o l’han fet recaure, sobre les empreses, escoles, residències, sanitat, etc., la situació, amb la inestimable ajuda de la vacuna, s’ha mantingut a uns nivells que podríem definir, parlant en termes escolars, com de «progrés adequat». Ara bé quan la responsabilitat, en obrir-se les restriccions, ha passat a dependre més de l’individu, aquí la situació ja ha pres un altre caire com malauradament podem constatar. Des del primer moment, i en tinc l’experiència intensament viscuda, les empreses, les que restaven actives, s’han pres aquest tema molt seriosament, com no podia ser d’una altra manera, i han establert aquells protocols en la seva organització que les autoritats sanitàries determinaven assessorats pels seus Serveis de Prevenció, amb multitud de guies que ha anat editant el ministeri o conselleria corresponent. No ha estat gens fàcil, les empreses són unitats productives, no són hospitals, dins els seus objectius no hi entrava el control d’una pandèmia, en moltes d’elles, però ara sí. N’hi ha que inclouen els protocols d’actuació dins dels seus plans d’emergència per si una contingència similar a l’actual es tornés a donar. En aquest moment el Departament de Treball està duent a terme una campanya d’inspeccions a les empreses per comprovar com han aplicat les mesures preventives, amb possibilitat de sanció si no ho han fet correctament. També em consta, de manera directa perquè la meva parella és mestra, que el col·lectiu professional de les escoles format per mestres, cuiners, personal auxiliar, etc., ha fet un esforç ingent per tornar-nos els fills a casa tal com els hi hem deixat o els hi hauríem d’haver deixat, sans. L’esforç que ha suposat per als mestres exercir en aquest curs la seva funció bàsica que és la d’acompanyar els infants en el seu procés d’aprenentatge, mantenint els grups bombolla, els hàbits higiènics i l’ús de les mascaretes, ha estat molt important, i els resultats han estat, com s’ha pogut constatar, efectius, si tenim en compte el nombre reduït de contagis que s’han donat a les escoles. Les residències de gent gran, després del primer impacte, que els va agafar desprevinguts, desinformats i sense equips de protecció al seu abast, també han pogut anar controlant la situació, però tornem a tenir els avis confinats, sense que puguin sortir del perímetre de la residència i en molts casos de la seva habitació. I n’hi ha molts d’ells que fa més d’un any que estan en aquesta trista i lamentable situació. En les meves visites a les empreses i obres de construcció em trobo, ara més que en tota la pandèmia, que persones amb les quals he quedat per a alguna gestió són a casa per contacte estret amb algun dels seus fills que ha estat positiu. Hi ha feines que es poden desenvolupar amb el teletreball, però moltes d’altres, no, com passa en els treballs a la construcció, línies de producció, personal de neteja i restauració i moltes més, el que suposa baixes laborals que, tot i gestionades pels serveis mèdics de la Seguretat Social, són pagades per les Mútues d’Accidents de Treball que a hores d’ara ja estan totes en números vermells tirant a morats. Els consellers de torn entonen el mea culpa per haver relaxat les mesures abans d’hora, però tindríem merescuda una bona estirada d’orelles per no haver fet un darrer esforç per mantenir les mesures preventives que tots ja sabem i convèncer els nostres fills que és molt important no relaxar-nos per molts dies que faci que no surten de festa, sense parlar de la necessitat que tots vulguem estar vacunats. Es parla molt de l’empatia, de posar-se en la pell de l’altre. Es plany el jovent perquè ha perdut un any de la seva vida, i molts de nosaltres n’hem perdut un o dos fent el servei militar, i som aquí. Tan difícil és entendre la situació d’aquella persona que necessita una operació i no li poden practicar, d’aquells avis que fa mesos que no veuen el sol del carrer, del restaurador que manté el negoci tancat o obert a mitges, del personal sanitari que està al límit o del company que s’ha quedat sense feina. Fa molts anys que em dedico a la prevenció de riscos, i sovint es troba a faltar aquesta empatia quan algú decideix anul·lar un sistema de seguretat, retirar una protecció col·lectiva o una cosa tan senzilla com contribuir a mantenir el lloc de treball amb un mínim d’ordre i neteja. Bé, sembla que ho tenim merescut, s’haurà d’anar practicant allò que més o menys funciona, restriccions i altres mesures impulsades pels governs amb el control de les forces policials, ja que, com comento al principi, la prevenció no forma part del nostre ADN.