S oc un baby boomer, fill d’una generació que va viure la caiguda del franquisme, la transició democràtica, l’obertura de llibertats, la caiguda del mur, l’adeu a la guerra freda, el naixement d’internet, la digitalització de les nostres vides, l’auge d’un consumisme desmesurat, el low cost, el despertar de la sostenibilitat... En fi, un munt de fets que és impossible resumir en poques línies.

A més de tot el viscut, hi hem d’afegir una pandèmia que passarà a la història per les seves conseqüències i per la seva globalització. Els nostres progenitors van viure una guerra i una dictadura, sens dubte un fet terrible i dramàtic, però uns van néixer i els altres van créixer en unes circumstàncies molt més dures que la nostra generació, això va fer que fossin gent avesada. Ser un baby boomer no ha estat fàcil. La trajectòria de tot aquest temps ha estat un autèntica muntanya russa, el nivell de la qualitat de vida va anar pujant de forma lineal, sobretot en la nostra adolescència i joventut, però un cop a dalt hi ha hagut retrocessos molt forts que han deixat molta gent malparada. Hem viscut greus crisis que els últims anys sembla que s’han anat superposant unes amb les altres i s’han convertit en estacionàries. Aquesta generació ha volgut traspassar aquest benestar fictici als fills, els quals han crescut sense ser conscients de les misèries que ens han acompanyat. Avui, el valor de les coses i els objectes és molt relatiu i quasi sempre poc apreciat, tothom s’ha acostumat a tenir de tot i amb varietat, però la majoria de nosaltres no vam créixer així. Per la majoria, aquests objectes i coses no eren en plural sinó en singular, tenies una cosa o un objecte i durava molt temps.

Quan ara em trobo gent de la meva generació i els pregunto com estan rebo una resposta gairebé unànime, estic cansat. La gent d’aquesta quinta està exhausta, desanimada, cansada, desil·lusionada, angoixada, n’hi ha de fins i tot emprenyats. En teoria vivíem molt bé, però a quin preu? Treballar, treballar i després continuar treballant. La pandèmia, a més, ens ha tornat a recol·locar. Els afortunats que seguim al mercat laboral hem de treballar més que mai, l’excusa és recuperar tot el perdut. Els ingressos no han augmentat però el cost de tot és d’una mitjana d’un trenta per cent més car.

Que s’ha de fer? La veritat és que no en tinc ni idea, no soc cap profeta ni guru, tan sols vull posar de manifest una sèrie de reflexions i el que molta gent em comenta. No sé com pot acabar tot això, sí que penso que si continuem així amb un cost de vida disparat de forma absurda i per alguns premeditat (per allò que les farmacèutiques tenen la culpa de tot) la cosa no pinta gaire bé. Potser ha arribat el moment de reivindicar que la prioritat som nosaltres, no les circumstàncies que ens envolten, el més important són sempre les persones per damunt de tot. Doncs posem en valor aquest objectiu i treballem per la recerca de la nostra felicitat, a la vida no hi ha gaires oportunitats i cal aprofitar-les totes.