Viure a través seu

La majoria hem anat a veure als nostres fills i filles a jugar algun partit de bàsquet o futbol o alguna audició de música, i hem vist algun pare o mare absolutament entregat amb el joc del seu fill o filla i per empatia del seu equip. Una entrega que es converteix en admiració pel joc de la pròpia filla o en enuig desmesurat si no feia un bon partit. Potser haureu vist pares i mares cridar a altres infants, àrbitres, insultar el propi fill o exigir-li resultats.

Hi ha adults que viuen la vida a través dels seus fills i filles, adults que projecten en els seus fills tot allò que a ells els hagués agradat ser o fer. Pot ser literal: si a una mare li hagués agradat tocar el piano, que pugui obligar la filla a aprendre piano malgrat ella potser no ho vulgui. I que s’enfadi perquè la filla no està sabent aprofitar l’oportunitat que a la mare se li va negar. O pot ser simbòlica: un pare que té un rol submís a la feina, problemes amb el seu cap o amb d’altres companys de feina, projecte en el seu fill la seva incapacitat per gestionar els propis conflictes. Pot veure en un partit de futbol l’oportunitat perquè el seu fill marqui un gol, la manera de demostrar al món que és valuós. Escrit amb quatre ratlles poden semblar reflexions de revista per passar la tarda. Però tot això, i molts més exemples són reals, els veiem al nostre voltant massa sovint, i potser de tant en tant també nosaltres projectem coses nostres als nostres fills i filles.

Hi ha casos extrems que potser per evidents ens fa pensar que no és el nostre cas, que nosaltres mai no ho faríem això d’insultar el propi fill en públic perquè no s’ha esforçat tant com a nosaltres ens hagués agradat. Però hauríem de revisar potser altres petites coses, perquè l’inconscient a vegades ens juga males passades i adonar-nos-en farà que puguem canviar allò que no ens agradi. Potser ens enfadem molt més amb el nostre fill o filla quan té certs comportaments en públic? Perquè el que realment ens molesta no és que ell faci el que ja sabem que fa sempre, sinó que ho faci en públic, i ens deixi a nosaltres en evidència, o així ho sentim nosaltres. Potser pensem que pensaran que som mals pares i mares, que no sabem educar bé als nostres fills i filles? Parles en plural dels deures o els exàmens de la teva filla? Dius, aquest cap de setmana no podem quedar que tenim deures.. Quan li donen un premi al teu fill o filla el sents una mica teu, perquè has estat ajudant-la a preparar aquell poema, aquella audició? Pensem-hi... La frontera és molt fina i potser difosa, entre alegrar-nos per ell o ella i fer-ho per nosaltres, per sentir-nos també reconeguts nosaltres amb els seus premis o notes.

I si ens sembla evident els efectes nocius que tenen els crits a un infant perquè no marca un gol, o la imposició desmesurada d’una mare que obliga tocar el piano durant hores a una filla. També ho són les nostres projeccions cap als nostres fills i filles, encara que siguin amb unes formes més subtils. Els infants han de poder triar la seva vida, a sentir que els seus encerts i errors són seus només tot i que els puguem acompanyar, estan al seu costat. Revisem-nos, quan sentim que quelcom ens dol molt, ens frustra ens omple d’ira... Busquem d’on prové mirant-nos al mirall i deixem els nostres fills i filles tranquils; per protegir-los de les nostres pròpies mancances, no hi ha res millor que començar per reconèixer-les.