La meva filla és de les que quan plora ho fa perquè l’escoltis, perquè sàpigues que alguna cosa li està passant, i si no se sent escoltada, plora amb més intensitat. I a vegades em sento a mi mateixa dient-li: però si ja fa 5 minuts que t’has fet el cop, no potser que et faci més mal ara que abans. Fins que m’adono que no és el dolor el que la fa plorar més fort, és el no sentir-se prou atesa, prou recolzada en aquell moment.

Sovint els adults tendim a racionalitzar-ho tot: si t’has donat un cop , doncs et curo, et poso una mica d’àrnica i com nou. Si t’has barallat amb una amiga, intento treure-li ferro, li dic que tot anirà bé, que demà ho parlis amb ella i segur que queda tot arreglat. I no ens adonem de la complexitat i profunditat dels sentiments dels nostre fills i filles.

Com sempre, per entendre’ls a ells, va molt bé començar per nosaltres. Què sentiries tu en una situació similar? O recordar quelcom que ja hagis viscut. I llavors mirar els nostres infants i pensar que ells no són diferents de nosaltres, només són més petits. I, per tant, quan expressen un sentiment, ho fan pel canal que saben. N’hi ha que són de plorar molt i fort, d’altres d’aïllar-se, d’altres de reclamar l’atenció, d’altres d’ocupar l’espai de l’adult, d’altres de trencar coses o picar als germans... Haurem de conèixer com cadascun dels nostres infants mostra el seu malestar. Però sobretot haurem d’aprendre a no interpretar-los de manera literal, a anar una mica més enllà, a llegir entre línies. Els pares i les mares massa sovint creiem que la nostra feina és buscar solucions, resoldre els temes dels nostres fills i filles i, en realitat, la nostra feina és més d’acompanyar.

Quan estem ubicats en l’activisme, el centre som nosaltres, pensem que és el que hem de fer perquè la nostra filla deixi de plorar. I, evidentment, ho pensem, ho decidim i ho executem nosaltres, sense tenir-los gaire en compte a ells. En canvi, quan parlem d’acompanyar, parlem que és l’altre el protagonista; nosaltres estem al seu costat per quan ens necessiti. Si sabem fer les preguntes adequades, l’infant ens dirà el que necessita de nosaltres. I d’entrada és tant fàcil com preguntar-li: què puc fer perquè estiguis millor? Com puc ajudar-te? Això li torna a ella el poder de decidir, no la posició submisa d’acatar el que nosaltres hem pensat que ella necessita. Però és que, a més, la situa també en l’acció de buscar solucions, que aprengui per ella mateixa què necessita per estar bé i ens ho pugui expressar.

A vegades ens podem trobar que una topada que origina un plor és la via que necessitava el nostre fill per expressar quelcom que no havia pogut sortir d’una altra manera. Per això, en realitat, no plorarà pel cop, sinó que aquest li ha servit d’excusa per plorar, per deixar anar per exemple un conflicte no resolt a l’escola, on no tenia l’espai per plorar i ho ha pogut fer ara. Per això és important que no passem de llarg, que no minimitzem ni tapem el canal d’expressió de les emocions perquè són la nostra via per arribar a l’interior dels nostres fills i filles i poder-los acompanyar i donar-los eines perquè puguin elaborar els seus malestars.