En forces ocasions m’he sentit malament, incòmode quan he sentit a altres persones, parlar dels meus fills o dels fills dels altres en veu alta. Quan estàs enmig d’una trifulga amb el teu fill o filla, perquè volen que els hi compris alguna cosa i tu no vols i ploren, criden o s’enfaden. I algú s’acosta i li diu a la nena, què et passa? Perquè plores? Interferint en la situació, mostrant una falta de respecte total per l’adult de l’infant. Sense saber la història prèvia ni conèixer ni a adult ni a infant, no s’ha d’intervenir en cap conflicte familiar llevat que pensem que s’estan vulnerant els drets del menor es clar.
Quan simplement vas pel carrer i el teu fill va plorant pel motiu que sigui, sents les mirades d’altres persones, mirades que en el millor dels casos son interrogants, i en el pitjor reprovatòries. Això si no van un pas més enllà i s’atreveixen a preguntar-te què li passa al nena, o a dir-te, no veus que el nen està plorant?
Hi ha una tercera modalitat més discreta però igualment feridora pel qui la rep, que és un grup de mares o pares parlant entre ells de la situació que estan presenciant, emeten judicis de valor. Aquestes converses son en veu alta, suficient per assegurar que la mare o pare de l’infant ho escolta. Pobre nena, no hauria d’obligar-la a entrar a dansa, es veu clarament que no vol entrar, pobreta vol quedar-se amb la seva mare.
Estic segura que no hi ha ningú que estigui llegint aquestes línies que no s’hagi trobat alguna vegada amb aquesta situació. Amb formes més o menys hostils, però amb un resultat similar, tu sentint-te jutjada, afegint pressió i nervis a una situació gens fàcil de resoldre com ho son tots els conflictes amb els nostres infants. Sentint que potser la poca confiança que tens sobre algunes estratègies educatives que utilitzes s’acaba d’esvair completament. Perquè per uns instants et sents mala mare, gairebé una maltractadora, com si els plors del teu fill o filla fossin motiu d’algun fet denunciable.
I si tots i totes ens hem pogut sentir així alguna vegada, perquè som també botxins en algunes ocasions?
Perquè les mares i pares que escolto i veig, són persones «normals» no son ogres desconsiderats, son persones que com tu i com jo des de fora jutgen una situació i creuen que no passa res per comentar-la. Allò que tant evident és quan s’està a un cantó de l’escena no ho és tant quan estàs a l’altre. Tot el que has pensat quan llegint els exemples has empatitzat amb els sentiments de la pobre mare que els rebia, segurament recordant sentiments propis, recorda-ho també quan et sembli que la mare que tens al davant està fent-ho fatal i pensis que no passa res per comentar-ho. Prova a canviar la teva mirada d’una que jutja a una altra compassiva, còmplice amb aquella mare que pateix i que veus que li costa gestionar un conflicte en públic. I si has de dir alguna cosa, que sigui quelcom que l’encoratgi, que la faci sentir que no està sola enmig d’una plaça a punt de ser apedregada sinó acompanyada per altres mares i pares que sovint viuen la mateixa situació, amb d’altres formes. O potser ni miris, ni escoltis, ni parlis, en la intimitat tot es resol millor oi?
