07 de novembre de 2019
07.11.2019

«La gent jove, i d'aquí totes les mobilitzacions, s'ha adonat que viu en un país sense esperança»

Mercè Casals (JxCat) considera «inconcebible» que el socialista Pedro Sánchez no s'avingui a parlar amb els independentistes

06.11.2019 | 23:55
Mercè Casals

Casals es mostra especialment preocupada per l'auge de l'extrema dreta i, sobretot, pel fet que no s'hi hagi posat fre, i lamenta que les forces independentistes no hagin fet el pas d'anar juntes a la cita electoral de diumenge

Mercè Casals Martínez (Sant Fruitós de Bages, 1 d'agost del 1967) ha pujat un lloc en la llista de Junts per Catalunya al Congrés de cara a les eleccions de diumenge –del 14 al 13. El motiu és que hi ha una persona menys: l'abril, la va liderar el president de l'ANC, Jordi Sànchez, condemnat a nou anys de presó. Ha marxat de la llista, perquè no es veia amb cor de compatibilitzar-ho amb la seva feina, la manresana Míriam Santamaria, que aleshores va ocupar el número 8. Casals, que fa dotze anys que va entrar en la política a escala municipal, passa a ser la bagenca més ben posicionada.

Set mesos després de les eleccions del 28 d'abril, què és el més important que ha canviat?

Que s'ha sabut la sentència. El 14 d'octubre, tot i que ho podíem esperar una mica perquè ja vèiem com s'havia desenvolupat el judici, el temor que teníem que estava escrita abans es va confirmar. Crec que ha sigut un revulsiu per a la gent, independentistes i no independentistes, perquè alguns que no ho són també ho han llegit de la mateixa manera, en el sentit que s'han trepitjat uns drets fonamentals d'unes persones que tenen uns ideals i que s'ha vist que tenim una democràcia molt fràgil.

Creu que s'ha afeblit?

S'ha afeblit o s'ha posat en dubte, i el que ha passat també és que la gent jove, i d'aquí totes les mobilitzacions i l'acampada, s'ha adonat que viu en un país sense esperança. Els han dit que vivien en una democràcia, però res els demostra que sigui cert, i per això hi ha hagut aquest revulsiu tan important.

Tenint en compte el moment excepcional, per què no van juntes les formacions independentistes per fer front a aquest nou pols electoral?

Nosaltres som Junts per Catalunya. No ens cansem de dir-ho. Jo provinc d'un partit que és el PDeCAT, però a JxCat hi ha gent molt diversa. Ara, per exemple, hi ha el cas del Roger Español, que ningú no l'ubicaria al PDeCAT i ell no s'hi ubica pas, però que és a JXCat, que va néixer amb l'esperit de continuar l'1 d'octubre, i és el que s'ha volgut fer. El que passa és que no pots obligar els altres a formar part d'una cosa on no volen ser. És una llàstima perquè hauria sigut bo, de la mateixa manera que vam demostrar la força de Junts pel Sí, que va ser exactament el mateix. Jo estic contenta de compartir espai amb persones que després potser voldrem un model de país diferent però que el que tenim clar és que tenim una finalitat en comú, que és aconseguir la independència.

Hi ha qui diu que el PDeCAT s'assembla més a l'ERC de fa uns anys que la mateixa ERC.

Sempre defenso que nosaltres hem fet una evolució. Jo l'he fet a escala personal. Fa uns anys no era independentista, però, des del moment de la sentència de l'Estatut, hi va haver una transformació perquè vam veure que enlloc d'anar endavant anàvem enrere i de mica en mica s'anaven trepitjant més els nostres drets. A partir d'aquí, personalment i moltíssima gent del PDeCAT, que aleshores era CDC, ens anem tornant independentistes, i molta s'ha quedat pel camí. I en aquest esperit d'anar avançant és possible que semblem nosaltres més independentistes que el qui en teoria ho defensa des de fa més de cent anys. Penso que va per aquí. Hem pres una determinació i no la deixem. Amb diàleg, sense violència, de la manera com s'ha fet fins ara, que pensem que és com s'ha de fer, però no l'abandonem.

Entén que la ciutadania pugui estar cansada de les promeses irrealitzables i de les contradiccions dels partits que formen el Govern, com en el cas del conseller d'Interior, Miquel Buch.

És complex perquè ser conseller d'Interior és l'os més dur de rosegar d'un Govern. Ara ha deixat clar, per fi –jo penso que potser ha tardat una mica– que es depuraran totes les responsabilitats que calguin perquè tots hem vist imatges en què ens ha semblat que la policia no ha actuat de la manera correcta. Molta gent està demanant la seva dimissió i no està justificada. Potser va tardar a reaccionar, però crec que és l'únic que se li pot recriminar.

I les promeses irrealitzables?

Hi ha vegades que els polítics pequem d'això, i jo no m'hi poso gaire aquí perquè no m'agrada dir coses que no puguin ser. En les meves campanyes a escala municipal sempre deia que no prometré coses que després no podré fer, perquè és enganyar la gent i no ho vull. Sí que és veritat que a escala nacional hi ha moltíssima pressió, i és possible que, en un moment donat, una persona digui quelcom que potser és precipitat.

Una cosa és prometre una escola i l'altre un referèndum.

La lectura que vaig fer d'aquest moment és que s'havia de donar un cop de puny damunt la taula. Sent el president, semblava que [a Quim Torra] li faltava el suport del seu entorn i era una manera de fer-se valer, de dir: jo tinc un ideal i és aquest. Ell n'està convençut i després es tracta de veure com ho planteges. Jo crec que ha sigut coherent amb el que pensa. El que passa és que potser no ho va fer de la manera més encertada.

Quines sensacions té de cara a les eleccions, considerant factors com l'auge de Vox?

La gent de Vox ja hi era i és el reflex de l'Espanya que venim arrossegant des de la dictadura. Ara, el desenterrament del Franco encara ha evidenciat més la diferència entre la gent que vol un país propi i els que enyoren l'Espanya de Franco. Un enyor que ha agafat molta força, i nosaltres hem servit una mica d'excusa perquè, com que el PP de Rajoy no ens va poder controlar, ha sorgit aquesta part més a la dreta per a la qual se'ns ha de tancar la boca com sigui.

Li fa por?

Sí, perquè no només hi ha gent gran, que podrien ser nostàlgics, sinó gent jove, i va lligat amb el creixement de la dreta a Europa. Són moviments que s'alimenten. El que em fa més por és que aquí no s'hi hagi posat fre.

Què la mou a continuar en el món de la política?

Posar el meu gra de sorra. M'ho van demanar i vaig dir que sí perquè entenc que cadascun de nosaltres hem de fer el que puguem amb la part que ens toca.

Ha pogut visitar els presos o parlar amb Carles Puigdemont?

Parlar sí. Visitar-lo, ho tenim pendent. I amb els presos ens hem escrit. Tinc molta informació directa. Ahir [diumenge passat] vam estar amb el [conseller] Damià Calvet, que és molt amic del [Josep] Rull, que era el conseller de Territori, i que ell va substituir, i ens explicava el moment que van rebre la sentència i el Rull el va trucar. Ho explicava i s'emocionava.

Què passarà diumenge?

Et diré què m'agradaria que passés. M'agradaria que la gent anés a votar, tot i que entenc que està cansada i farta que no es posin d'acord. Esperem que el partit que guanyi o que surti més reforçat sigui capaç de pactar. Ahir [diumenge per al lector] estava escoltant Pablo Iglesias i deia que tot el que s'havia fet per negociar havia estat una parafernàlia perquè no hi havia cap interès. Ell té molt clar que Catalunya és un tema que s'ha de resoldre i el que és inconcebible és que el president actual en funcions digui que és un problema entre catalans i que tingui aquest menysteniment cap a un president que s'ha escollit en un Parlament. És molt irresponsable. L'important és que a Catalunya el món independentista faci el millor resultat possible i a Espanya ens fem el màxim de forts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook