11 de novembre de 2019
11.11.2019

Les urnes a l'ombra de la sentència donen un nou escó a la suma de l'independentisme

ERC manté el lideratge però perd dos diputats ?JxCat creix i la CUP entra al Congrés amb dos escons ?Socialistes i Comuns repeteixen posicions

11.11.2019 | 02:27
Gabriel Rufián celebra els resultats d'ERC a la festa de recompte del partit

«La justícia emana del poble i és administrada en nom del rei pels jutges i pels magistrats que integren el poder judicial». Així comença l'article 117 de la Constitució espanyola. En exercici de la seva funció, els magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem van dictar penes de presó, d'entre nou i tretze anys, contra nou dels dotze acusats en el judici del Procés. Ahir, els ciutadans de Catalunya van atorgar un 57 % dels vots en unes eleccions generals als partits contraris a aquesta sentència, que són els independentistes més els Comuns.

Però el poder del Suprem no emana del poble de Catalunya sinó del «poble espanyol», sempre segons la Constitució. I el poble espanyol ha donat la majoria dels seus vots a partits que no qüestionen la sentència. De manera que es presenta, o es confirma, un conflicte entre la voluntat majoritària del poble del qual eren dirigents els condemnats, i el poble en nom del qual s'ha dictat la condemna. Les lleis diuen qui té la raó legal, i sense lleis no hi ha democràcia, però no solucionen el conflicte de voluntats; segons com, la seva aplicació l'agreuja.

La sentència ha aplicat les lleis de la manera que les mateixes lleis determinen, i el resultat és un increment en el nombre de diputats que l'independentisme enviarà al Congrés –un més–, els quals, a més a més, hi aniran amb poques ganes de contribuir a desfer el bloqueig en què s'ha instal·lat la política espanyola. La CUP hi va amb la confessa voluntat de sembrar el caos. Junts per Catalunya ha estat depurada de pactistes i està en la línia del «pollastre de collons» anunciat per Waterloo. I d'ERC cal recordar-ne l'avís que Gabriel Rufián va enviar a Pedro Sánchez al debat d'investidura del juliol: aprofitin ara que estem disposats a ajudar-los, perquè a la tardor les coses poden ser diferents. Som a la tardor i les coses, efectivament, són diferents.

Hi ha la sentència dels cent anys, i als cartells electorals del partit es veu Oriol Junqueras sobre un fons amb la paraula «amnistia». Aquest és el preu de sortida de la subhasta. Però l'amnistia no es pot aplicar amb un decret; necessita una llei que el Congrés hauria d'aprovar, i que podria ser la tomba de Sánchez. Una altra cosa són els indults i els beneficis penitenciaris, i fins i tot el perfil del proper fiscal general.

La sentència va ser dictada fa 28 dies. No podia deixar de projectar la seva poderosa ombra sobre els resultats electorals. Encara ahir mateix, a peu d'urna, els candidats parlaven de «sentenciar la sentència». La setmana dels aldarulls no ha distret ni desmobilitzat el moviment; una cosa és la reflexió crítica i una altra el compliment del deure quan criden a la batalla de les votacions.

Els cent anys de condemna han impulsat una certa radicalització, i també ho ha fet el gest endurit de Pedro Sánchez a la recta final de campanya. La seva relliscada sobre l'extradició de Puigdemont, la promesa infantil de tornar-lo agafat per l'orella, ha alimentat la candidatura de Laura Borràs. Les imatges de les nits de Barcelona, dels diferents cossos policials –amb els Mossos en primera línia– abonyegant manifestants, han fet un gran favor a la CUP. I així s'ha anat estructurant el panorama.

Esquerra repeteix com a primera força, però perd dos dels quinze diputats que va obtenir a l'abril, i dos punts en percentatge de vots. No li ha anat bé l'enduriment de la tensió, i ha cedit dos diputats, un a Junts per Catalunya i un altre a la CUP, un dels dos que ha aconseguit en l'estrena.

Junts per Catalunya ha passat de set a vuit diputats, i ha escurçat la distància que el separa d'ERC. Un aval per a la línia dura inspirada per Puigdemont. Tot i que continua sent la segona força, evita posar en crisi l'orientació a la confrontació que està aplicant.

La CUP entra amb dos diputats, tots dos per Barcelona. Desaprofita així els vots a les altres províncies. El seu 6,3 % és un avenç notable respecte del 2,7% del Front Republicà a l'abril.

Els Comuns aconsegueixen mantenir els set diputats tot i perdre mig punt en els percentatges de vots, i per tant aguanten millor que Podem en el seu conjunt.

Els socialistes mantenen els diputats, tot i perdre tres punts percentuals en els vots. La triple dreta, en el seu conjunt, perd un escó; Cs baixa de cinc a dos, i tant Vox com PP pugen d'un a dos.

Ciutadans se submergeix des d'ara en una mena de dualitat. Continua sent el primer grup del Parlament de Catalunya i ostenta el lideratge de l'oposició, però al mateix temps és una formació escombrada del mapa per les urnes d'ahir: el 5,6% a Catalunya.


D'unes urnes a les altres

L'espera de la sentència i la proximitat de les eleccions han mantingut congelat fins ara el desenllaç de la crisi de confiança que viu el Govern de la Generalitat, sense majoria al Parlament i amb clares tensions entre les conselleries dels dos partits, que és incapaç de solucionar un president vicari lligat al de Waterloo, el qual, al seu torn, pateix les alteracions de la percepció que acompanyen sempre als exilis: una visió del país que no és directa sinó mediatitzada pels seus partidaris. Publicada la sentència, dictades també les inhabilitacions corresponents, passades les eleccions, res no impedeix que la política catalana es plantegi l'oportunitat de passar per les urnes per trencar el seu propi bloqueig, aquest que manté la Generalitat en permanent pròr-roga pressupostària, i que atorga la primacia de la coalició de Govern al partit que ha quedat en tercer lloc a les eleccions d'ahir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades