12 de octubre de 2018
12.10.2018

«Com a excompany, el 3-O el rei em va trair»

Manel Estiarte se sincera davant de més de 400 persones al teatre Conservatori i admet que el discurs del monarca «em va doldre molt»

12.10.2018 | 00:00
Manel Estiarte (dreta) va rebre en tot moment la rèplica adequada de part de la periodista Mònica Terribas

Manel Estiarte es va retrobar amb casa seva i ho va fer amb comoditat. Va ser el protagonista, ben acompanyat pels periodistes Mònica Terribas i Francesc Sòria, del segon episodi del cicle de ponències «Manresa des d'una altra mirada», que va aplegar més de 400 persones al teatre Conservatori. Durant una hora i quart l'exwaterpolista va anar fent un recorregut entretingut i sovint divertit sobre com ha ajudat la pràctica de l'esport a la seva vida, sobre el seu caràcter, que va definir de «patidor», i també va deixar anar algunes perles sobre l'actualitat.

Segurament la més contundent va ser la dedicada a l'actual rei, Felip VI. Cal recordar que el monarca, aleshores hereu de la corona, va entregar a Estiarte el premi Príncep d'Astúries dels Esports del 2001. Ahir, el manresà no es va estar de dir que «com a excompany esportista, el rei em va trair» amb el famós discurs del 3 d'octubre de l'any passat». Esperonat per Terribas, que li va preguntar sobre si reconeix els valors de l'esport en l'actuació del rei, que va ser olímpic en vela a Barcelona 92, Estiarte va respondre que «poca gent de l'esport ha tingut tanta relació amb ell com jo. Ens hem felicitat i consolat pels èxits i derrotes. Ho dic amb tot el respecte, però amb aquell discurs em va trair. On es pot trobar el fet d'allargar el braç, d'entendre el contrincant, valors tots de l'esport? Si ho hagués dit algú a qui no conegués, segurament no m'hauria fet res, però quan ho va dir em va doldre molt. No es pot dir allò».

L'exesportista va rebre forts aplaudiments, com també quan es va referir a la lliçó extreta per la derrota de l'equip espanyol de waterpolo als Jocs de casa. «No és cert que aquella derrota ens ensenyés què havíem de fer per guanyar l'or a Atlanta, el 1996. El vam guanyar perquè vam persistir, no ens vam llançar els plats pel cap, vam confiar els uns en els altres i no ens vam desmoralitzar». Les al·lusions al moment polític de l'independentisme a casa nostra eren més que evidents.


Un gran patidor


Però la distesa conversa va tenir molt més. Estiarte va començar definint-se com «un gran patidor. Jo no he gaudit mai del que he fet perquè abans de qualsevol partit o de qualsevol repte em poso molt tens. Suposo que això ve de quan ets petit, i jo sempre m'he carregat d'aquesta responsabilitat». Preguntat per Terribas sobre si aquest era un tret del caràcter manresà, es va mostrar excèptic, ja que «penso que és un fet més personal meu». Això sí, va admetre que «de vegades a Manresa pensem que coses que fem, que són excepcionals, no tenen tanta importància, i sí que la tenen. Al Club Natació Manresa vam tenir vuit olímpics, tres dels quals campions a Atlanta. Ara tenim el Bàsquet Manresa a l'ACB. Aquí solem dir, 'ah, però és el bàsquet', com volent dir que ja ho han de fer, i no és així».

En un afany d'autocrítica, va admetre que «quan jugava era un líder pèssim, molt egoista, sobretot a l'inici. Com que em deien que era bo, esbroncava tothom i la gent del meu voltant no m'estimava per això. De cop, als trenta anys, vaig fer un canvi. Ja no era tan golejador, però vaig començar a ajudar més els companys. Crec que va ser per un entrenador que ens ho va fer passar molt malament [Dragan Matutinovic, seleccionador el 1992] i vaig començar a necessitar-los. A partir de llavors vaig gaudir més de tot i vaig notar que ells també eren capaços de donar-ho tot per mi».


Superar la retirada


Estiarte admet que des del 2000, quan es va retirar als Jocs de Sydney, no ha tornat a fer natació. «Segurament he estat prou viu per trobar alternatives. D'altres companys d'aquella selecció, un es va suïcidar, un altre, gairebé, i un tercer està en tractament. L'esport et protegeix mentre el practiques. No és que visquis una vida irreal, però costa fer el canvi quan s'acaba», per això va demanar als pares que comencen a seguir els fills que fan esport «que no els pressionin i que els donin un missatge de positivitat. Jo vaig fer molta sort amb els meus. La mare ens cridava a les sis del matí, a la meva germana i a mi, i ens feia l'esmorzar, i a la nit ens venia a buscar a la piscina, i el pare mai no em criticava. La societat ens fa ser competitius, però ho sabem gestionar?».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes