En l'etapa de divendres, abans del dia descans a Arequipa, arrencàvem amb la sortida de dos en dos i ens barrejaven camions, cotxes i els SXS (els buguis). I va ser una sorpresa agradable veure que el nostre camió Iveco, amb Gerard de Rooy, quedava aparellat amb el bugui d'un altre Gerard, el de Farrés, un manresà com jo! Dos vehicles amb unes grans diferències, de costat.

Per a Gerard Farrés aquest és el seu primer Dakar sobre les quatre rodes, però ja n'ha fet un munt en motos i aquest és un bagatge important. He copilotat ja uns quants pilots i, de lluny, els que tenen l'experiència amb la moto disposen de més instint, entenen millor la navegació i demostren, moltes vegades, més capacitat de patiment. A més, el Gerard té al seu costat un altre motard, Dani Oliveras, amb uns quants Dakars a l'esquena. Era un pilot molt tècnic, un gran navegador i un mecànic avesat. Són un tàndem molt efectiu i estan lluitant per guanyar.

Quan érem a la sortida de la cinquena etapa, De Rooy se'ls mirava des de dalt. La veritat és que mai no havíem comparat el bugui de 600 kg i de 180 cv amb el camió de 9 tones i 1.000 cv.

Qui sortiria més ràpid? Jo, al meu Gerard, li vaig dir: «Vigila, no l'espantis, que és amic meu!». Va riure. Nosaltres vam desimflar a 2 kg i aniríem inflant a mesura que agaféssim velocitat a la platja, que era un tram llarg de 6 km.

Sortir primer era important per la pols que ens trobaríem després ( fesh fesh), com pols de talc superfina que es queda en l'aire i et deixa sense visibilitat. Per a Gerard Farrés encara era més bàsic sortir de la plata d'Ika primer: òbiavemt fem més pols nosaltres que no pas ell.

Quan vam arrencar, jo sentia el petit motor del bugui bramar i el nostre roncar. Primers metres igulats, però aviat deixem enrere el bugui. Ara bé, uns quilòmetres més enllà, al fons d'una vall, vaig tornar a veure'l i com s'escapava de la nostra pols. Nosaltres, en aquell moment, estàvem aturats, sense visibilitat. Finalment, vam poder seguir Farrés, tot saltant algunes vegades forats amagats darrere la pols. Sí, el vam atrapar i el vam poder passar.

Gerard Farrés em va dir, una vegada arribats a Arequipa, que els vam deixar ben a les fosques de tanta pols i terra que els vam llançar al damunt. Només veure'ns ens vam fer una gran abraçada i li desitjo molta sort en el que queda de ral·li.