El Bayern de Munic ha tornat a néixer. Hans Dieter Flick, l'entrenador dels alemanys, ha aconseguit fer reviure el gegant bàvar. Lisboa va recollir l'exhibició futbolística d'un Bayern que ha acabat la temporada a un ritme inigualable per als seus rivals. Ni Neymar i Mbappé no el van poder assumir.

La final havia de ser de Neymar, que era el millor futbolista del torneig, però va acabar sent de Thiago Alcántara. L'exblaugrana va firmar un partit absolutament dominant i va confirmar el que ja era impossible d'amagar: és un dels millors migcampistes del món. De fet, el partit va estar sempre on ell va voler. La pressió agressiva dels francesos topava cada vegada amb el timing impol·lut de l'espanyol, com un rellotge. Cada passada despullava el PSG, que sempre arribava un segon tard. Un Thiago que, d'aquí a poc, passarà a ser jugador del Liverpool de Klopp.

La final va tenir dues parts diferenciades. La primera, igualada, pletòrica, entre dos conjunts insuflats d'energia i idees ofensives. El Bayern feia mal quan superava la primera línia, amb Coman i Gnabry sent molt agressius, mentre que el PSG castigava cada descuit defensiu dels alemanys. Mbappé i Neymar fan por a qualsevol, i amb aquest avantatge psicològic va jugar el París els primers 45 minuts. Sense encert, perquè a la porteria del Bayern hi havia un Manuel Neuer que recordava el dels millors temps, gegantí i elàstic, una muralla impossible de superar.

La segona part va ser vermella. El PSG va decidir no mossegar en la primera línia de pressió i va intentar plantar un bloc mig per molestar la circulació del Bayern. Però Thiago i, ara sí, Joshua Kimmich des del lateral van fer que el pla de Tuchel fes aigües per tot arreu. Sense tancar la zona central, el Bayern creixia a través de passades tenses, i cada segon el partit es decantava més cap als bàvars. El gol, una centrada preciosa de Kimmich, exemplifica la segona part: sortida amb Thiago, deixada de cara de Müller i centrada inefable d'un Kimmich que demostra el seu impressionant talent. A hores d'ara, pocs jugadors com l'alemany, multifuncionals i amb tant de talent.

S'esperava, a partir del gol, la revolució del PSG. Però mai va arribar. Els francesos jugven anestesiats pels nervis, incapaços de connectar les diferents línies del seu equip en un conjunt reconeixible. Neymar ho intentava per la seva banda i Mbappé per l'altra, en un exercici insuficient de supervivència. El talent mai no es va impoar al pla de Flick, que, conscient de la seva inferioritat davant els tres atacants del PSG, va lligar Alphonso Davies, que després de demostrar el seu poder ofensiu no va fer cap arribada de perill. El canadenc es va concentrar en intentar aturar les sortides dels francesos. I ho va aconseguir. El PSG s'estavellava una vegada rere l'altra davant un Bayern que reaccionava sempe igual: agressius, pressionants, impassibles. I quan arribaven a la porteria, Neuer els recordava el talent històric que és. La final és de Thiago. I de Flick. Dues figures que, fins fa poc, ningú tenia en compte. Sempre mal vist l'espanyol per la seva indolència, el seu joc a vegades massa tendent a l'adornament. Als 29 anys, per fi, ha assolit una maduresa que fa que el seu futbol no tingui arestes visibles. I Flick, un entrenador que va assumir el càrrec de forma interina després que el Bayern prescindís de Nico Kovac i que, mesos després, ha aconseguit dibuixar un equip brutal, fort, intel·ligent i amb molta gana.

El Bayern guanya la seva sisena Champions League en la nit més negra de Neymar Jr i d'un PSG que després d'assumir el seu paper d'equip aristocràtic va topar amb la grandesa imponent d'un Bayern renovat. Els muniquesos sempre acaben tornant.