Els que ja fa temps que heu deixat enrere el sistema educatiu, com ara un servidor, no sé com recordeu la vostra època d'estudiants i la dels companys. N'hi havia de diversos tipus. Els excel·lents, que no fallen gairebé mai i s'atipen de treure grans notes. Llavors hi ha aquells que van tirant sense gaire esforç. Els que van tirant igual, però a còpia de posar-hi moltes hores. I a la banda baixa, els que no donen més de si i els casos perduts, aquells que ni hi són, ni se'ls hi espera. Tots ells els situaríem en dos grups: els bons i els dolents. Però dels primers hi ha una altra branca, la dels que potser de tant en tant tenen un ensurt per prioritzar i per no fixar-s'hi del tot quan toca. Són els refiats. I ahir, davant d'un conjunt de nomenclatura col·legial, aquesta seria la definició aplicable al Baxi i del partit que ens va oferir.

Donar-ho per fet

Perquè el conjunt manresà, avui en dia, és un bon estudiant. Ha acumulat ja quinze victòries, que podrien ser més, lluitarà per ser als play-off, fa dies que està matemàticament salvat i això ho adorna amb una posada en escena de nivell molt superior al que se li suposa. El Baxi , els seus tècnics i els seus jugadors, han estudiat durant tot l'any i, per això, trauran una bona nota quan arribi el maig (o el juny, qui ho sap, encara).

Davant, ahir, un Movistar Estudiantes que deu fer tibar-se dels cabells tots els professors de l'institut on es va fundar, el Ramiro de Maeztu. Aquella institució que fa unes dècades guanyava Copes, arribava a finals de lligues, formava talent estatal indiscutible i importava nord-americans que feien història a l'ACB, s'ha convertit en un descontrol. Tot i que el pobre Jota Cuspinera, el seu tècnic, ho intenta tot i admet en les rodes de premsa que li agradaria que els seus homes s'associessin més, la seva imatge és la d'una mena de banda de Pancho Villa, amb basquetbolistes de talent, però que no estudien durant tot l'any, que no apliquen un mètode col·lectiu i que depenen de les seves individualitats, que en algun cas són selectes. Ahir, el contrast entre les dues escoles va quedar clar fins al 81-59 del tercer quart, moment en què el tècnic local va rellevar els cinc jugadors en pista per motius físics i en què tot va canviar.

Il·luminació final

Perquè llavors el Baxi va fer com els estudiants refiats, aquells que potser tenen molts exàmens en una setmana i aparquen una assignatura perquè pensen que amb la inèrcia del curs ja l'aprovaran. De cop i volta, es troben que aquella darrera empenta que caldria haver fet repassant el temari, i que s'ha deixat de banda, hauria anat bé per resoldre problemes sobrevinguts. Ahir va ser una zona 2-3, seguida d'una defensa de canvis continuats. D'altres dies han estat situacions diverses, com a Andorra o a Santiago, on es van escapar triomfs que ara anirien molt bé. El fet cert és que l'estudiant bo, però refiat, es va atabalar i el dolent va adonar-se que, amb una mica de sort, es pot aprovar, sobretot quan els exàmens són tipus test, en els quals fins i tot els pitjors poden tenir fortuna. Per sort, el bàsquet i addicional de Scott Eatherton va ser com el mig punt que el professor et dona al final perquè durant l'any t'hi has esforçat, i et permet arribar a l'aprovat pelat. El Baxi va superar una nova assignatura i encara pot tancar el curs amb matrícula. Però ja no es pot refiar més.