Al límit sud del terme de Castellbell i el Vilar, a tocar amb el de Vacarisses, hi té el seu refugi. En una urbanització l’accés de la qual ja necessitaria una bona enquitranada, viuen, des de fa tres anys, la sabadellenca d’origen Montse Alcoba, el seu marit, Jordi, els fills, Alexandre, d’11 anys, i Ona, de 7, i el simpàtic gos Triky. Al fons, un garatge amb quatre aparells i molta tranquil·litat. Ningú no diria que s’hi prepara una atleta que, d’aquí a poques setmanes, participarà en uns Jocs Paralímpics.
L’esportista castellvilarenca d’adopció, de quaranta anys, ha hagut de superar dificultats per assolir aquest estatus. Amb quinze anys va perdre la cama esquerra per culpa d’un accident de moto i va haver de deixar el voleibol, modalitat que aleshores practicava. Explica que «vaig voler seguir fent esport perquè em donava qualitat de vida, però aleshores a Sabadell només es feia natació o bàsquet amb cadira de rodes». Fent cistelles va conèixer la seva parella, però ella va traçar un altre camí.
«En començar la universitat,el 2008, tenia un amic del Club de Peses Terrassa que em va proposar de fer pressió en banca per mantenir-me en forma». L’esport és semblant a l’halterofília, però en posició estirada i aixecant les barres a pes. «Em va enganxar i, a més, com que tenia una competició a l’any ho podia anar fent». Així, el 2010 va classificar-se per al Mundial de Kuala Lumpur i hi va finalitzar cinquena. Però la família va provocar una interrupció.
Reaparició fulgurant
«Quan vaig ser fora, el meu fill, que tenia un any, es va fer una cremada i vaig decidir que sent tant petit, tant ella com la seva germana més tard, no els podia deixar sols». Per això, entre el 2011 i el 2017 ho va deixar estar. Però fa quatre anys hi va tornar de la mà de l’entrenador Toni Vallejo. «Ell en sap molt d’halterofília, però no de pressió en banca. De tota manera ,ens vam llançar a la piscina». Els resultats van començar a arribar i es van plantejar un objectiu: els Jocs de París del 2024. Però tot va anar més ràpid.
Alcoba explica que «en la primera competició vaig aixecar 90 quilos i el coordinador estatal em va dir que si n’aixecava 97 abans de final d’any em portaria a l’europeu de Berck-sur-mer, a França». Els va aixecar i hi va anar. Tot semblava encarrilat quan aleshores va esclatar la covid.
Amb mitjans propis
L’esportista bagenca es va quedar sense poder entrenar-se al gimnàs i es va espavilar com va poder a casa. «Primer em preparava aixecant la nena a pes. Ho feia damunt d’uns sacs, però ho vaig haver de deixar perquè em provocaven blaus a l’esquena. Vaig comprar una banca per Amazon i en la primera sessió no va aguantar ni 80 quilos. Es va trencar».
Va haver d’anar comprant nou material. «Entre banca i peses, uns 1.500 euros i sense ser igual que el que fem servir a les competicions». Quan tot es va tornar a obrir va poder completar la preparació a Terrassa i no va anar malament. «Em vaig haver de pagar el viatge per a la prova de la Copa del Món de Manchester, on vaig ser vuitena. Això em va permetre competir després a Dubai, amb el viatge abonat per la federació, i entre tot assolir la plaça als Jocs». Tot amb un peatge. «Em diuen l’espanyola dels viatges exprés. He de mirar d’anar als llocs, competir i tornar, ja que he de treballar l’endemà». És mestra d’educació especial a Viladecavalls i «no és una feina que pugui deixar aparcada». De fet, ella competirà a Tòquio el 29 d’agost i dos dies després ja comença el curs escolar.
L’aspecte que ara mateix la preocupa més és «marxar 25 dies de casa i no saber què passarà aquí, amb els nens, amb la família, si em deixo alguna cosa». De fet, avui comença una mena de preconfinament que l’ha de dur primer a la residència Blume de Madrid i després, el 19 d’agost, en direcció a la capital nipona». S’ho pren com «un aprenentatge del veritable objectiu, que sempre ha estat París 2024. Ara veuré com gestiono tot això i d’aquí a tres anys ja sabré com fer-ho».
De tota manera, competitiva com és, no renuncia a res .Un lloc entre les quatre primeres li podria atorgar una beca que li facilitaria els entrenaments. «Una temporada em sol costar 1.500 euros. L’única llicència de Catalunya és la meva. La gent se’n cansa i ho deixa». De patrocinadors, tampoc no en té. Potser tot canvia sota el pes d’un bon resultat paralímpic.
Registres de rècord en tornejos no adaptats
Els registres que aconsegueix Montse Alcoba en pressió en banca són prou importants per guanyar competicions que no són adaptades. De fet, explica que «he estat la primera dona a Espanya a aixecar 105 quilos i en els campionats a València, el mes de maig, vaig aconseguir quatre rècords estatals». Desvela que «la millor beca que he tingut, de 400 euros, va ser de la Federació Catalana de Físic-Culturisme» pels seus resultats en competicions no adaptades i que, si aquest esport fos olímpic, tot i la seva limitació física, podria aspirar a participar-hi amb garanties.
