Regió7

Regió7

Anna Ballbona | Escriptora
ENTREVISTA Anna Ballbona Escriptora

«El sostre de vidreés un canvi de mirada sobre l’esport femení»

L’autora explora la passió competitiva d’esportistes catalanes com la manresana Núria Picas en un llibre que uneix passió i reivindicació

Ballbona uneix periodisme i literatura en un llibre que beu de l’entusiasme de les entrevistades | GRISELDA ESCRIGAS

L’autora de novel·les com Joyce i les gallines, que al setembre sortirà en alemany, i No soc aquí, premi Anagrama i que acaba de ser traduïda al grec, ha dut la seva passió per l’esport a Elles competeixen, un mosaic d’històries de dones que han trencat barreres.

Quins sostres de vidre ha detectat xerrant amb les esportistes?

Destacaria dues qüestions. D’una banda, les condicions d’entrenament, més enllà del fet de cobrar o no cobrar. Tot i el que va implicar Barcelona 92, quan van passar els Jocs hi va continuar havent diferències en les condicions d’entrenament. S’ha de millorar molt.

I l’altre aspecte?

És una munió de fragments, de detalls, temes que poden semblar menuts, però que són qüestió de l’imaginari, diguem-ne fal·locèntric, i que han de canviar. El desconeixement de les experiències de les dones en l’esport, la vida de les atletes d’elit, les lesions... El sostre de vidre és un canvi de mirada que encara s’ha de produir, perquè s’escolen fils de patriarcat, de poder, difícils de detectar.

Com en tants camps, el feminisme té feina per fer en l’esport.

Una cosa que m’ha sobtat és que encara hi ha un cert feminisme que es pensa que l’esport és una cosa vulgar, agressiva.

Pel llibre desfilen noms coneguts com els de Laia Palau, Laia Sanz i Núria Picas, i altres que no ho són tant. Com va fer la tria?

Vaig tenir una xerrada amb la Susanna Soler, una professora de l’INEFC que tracta qüestions de gènere, en la qual em va advertir de no fiar-ho tot als esports practicats per homes i que també fan les dones, perquè, si no, transmets la idea que aquests esports són bons perquè els fan els homes. I hi ha el risc d’oblidar modalitats de tradició de pràctica femenina.

La temptació era fer un memorial de greuges?

Les desigualtats van anar sortint en les converses, però les esportistes amb qui vaig parlar, les seves històries, em van anar imposant un cert llibre pel seu entusiasme, no van caure en la queixa, i això em va sorprendre. Vaig escoltar reflexions molt importants sobre maternitat, desigualtat en les condicions d’entrenament, estructures masclistes... Tot això va sortir, però el relat de fer un esport i viure’l amb passió pesa més. Els obstacles no les han fet enrere.

Expliqui’ns un exemple.

Després de la dissolució del Ros Casares, la Laia Palau es va trobar amb una mà al davant i una altra al darrere i va acabar firmant un contracte per un equip polonès amb llàgrimes als ulls perquè no es creia que hagués de viure en aquell lloc, que trobava molt trist. I al final va resultar una de les millors experiències de la seva carrera. Però també hi ha la jugadora d’escacs que guanyava els nois però només li donaven el trofeu a la millor escaquista femenina.

Es fa necessari canviar la manera com expliquem l’esport?

En el cas del Barça, per exemple, quan es va omplir dues vegades el Camp Nou, no es va aprofitar per crear un imaginari nou, els mitjans reproduïen la manera d’explicar el futbol dels partits masculins. Però allà hi tenies impacte social, un ambient diferent... Cal que ens obrim a altres maneres de practicar un mateix esport i d’explicar-lo. Com a la final de la Champions, com que el Barça va perdre ... ui! la derrota ja no fa de bon explicar i, de cop, tota aquella cobertura es va aprimar. La derrota forma part de l’esport.

Creu que la nova mirada que pot aportar l’esport femení pot ajudar a transformar actituds?

Tinc sensacions ambivalents sobre aquesta qüestió. L’Anna Quintana, una patinadora d’Olot que en un esport de masses seria una icona mundial, deia que el que tenia més mèrit i ho feia tot molt màgic és que no hi ha diners. Però qui no es vol professionalitzar?

Guanyar-te la vida fent allò que t’agrada.

Si parlem de futbol, no sé cap on anirà tot plegat, i tot el futbol no és el Barça. Però hi ha moltes realitats que s’han d’explicar, com l’Uni Girona i el Cadí La Seu, que omplen pavellons. Però no hem de ser il·lusos: el que passa al futbol és bonic, però respon a uns càlculs perfectament pensats de turbocapitalisme a tot drap.

Una de les entrevistades és la manresana Núria Picas. Com la va veure?

La Núria és tot positivitat! Vam parlar de quan se li va apagar el cap, a l’Ultratrail del Mont Blanc del 2015, i va recórrer a la psicologia. La Núria és una esportista d’una capacitat descomunal, i que m’expliqués els mals moments que va viure em va semblar molt potent i d’una gran generositat per la seva part.

Les noies d’avui ja són part d’una generació que viurà l’esport de manera desacomplexada?

En part sí, quan veig nenes amb samarretes de futbol, o que agafen la pilota amb l’actitud de ‘hem vingut a jugar i no us demanem permís’. En el llibre surten dues noies que no els va passar pel cap que no poguessin jugar. Hi ha un afermament de la pràctica esportiva però també un debat social sobre l’esport i el feminisme. Està constatat que les adolescents deixen la pràctica esportiva i els nois no. Hi ha molts petits canvis que cal anar empenyent.

Compartir l'article

stats