«Potser si tingués davant meu el piròman li diria: tu saps que ens has deixat sense casa? Però no. No tinc cap interès en ell. No sé qui és i no sé si ho vull saber». Marta Serra manté la serenitat quan li pregunten què diria a l'home que el 5 d'agost va causar l'incendi forestal d'Artés que va destruir totalment la casa on vivia ella amb la seva família. Jaume Brustenga, la seva parella, li dóna la raó: «Tenim altra feina que pensar en aquest senyor!». La Marta, però, sí que té clara una cosa: «no crec que hagi d'anar a la presó. Però sí que l'haurien de fer treballar dotze hores diàries. Cansar-se molt. Seria la manera de tenir-lo controlat».
Ja han passat sis setmanes des que les flames van cremar la casa on vivien amb els seus dos fills des de feia dotze anys, a la zona forestal de les Guixeres, a prop del nucli d'Artés. «Era una caseta petita, que ens havíem construït nosaltres mateixos per anar-hi inicialment els cap de setmana, fins que l'any 2005 ens hi vam instal·lar», explica en Jaume. «La teulada era de fusta, que és el que es va encendre. I les parets eren fetes de bales de palla, amb arrebossat per dins i per fora», afegeix. «Ja havíem talat força pins de l'entorn de la casa, però encara no tots», diu.
El 5 d'agost, en el moment de l'incendi, no hi havia ningú a l'habitatge. La Marta era a la residència d'Artés on treballa i el Jaume era amb els dos fills a la masia d'uns veïns (que es va cremar parcialment). «Vam veure que la llum canviava de color i que es tornava més vermella. I, en sortir, vam veure la columna de fum molt a prop», relata en Jaume. Ràpidament «vaig anar amb els meus fills a la casa, vaig tancar les ovelles en un tancat més gran, vam agafar quatre trastos i una mica de roba i vam marxar amb el cotxe. En aquell moment les flames ja estaven a sobre de la casa», diu.
Un cop els seus fills van haver marxat cap al poble, ell va tornar a la finca. «Al principi hi havia molt fum, però m'hi vaig acostar. I vaig veure tota la casa encesa, cremant-se». Es va estar tota la tarda a la finca, fent un munt de tasques amb l'ajuda de nombrosos amics d'Artés. Malgrat l'impacte de veure la casa cremant-se, diu, «hi havia tanta feina per fer que no vaig tenir temps de pensar. Em vaig mantenir serè».
Tant aquella tarda com els dies posteriors van rebre l'ajut de molts artesencs. «Aquells primers dies jo sentia una gran impotència perquè va ser un trasbals molt gran. Però també va ser una cosa brutal, perquè ha vingut molta gent a ajudar-nos: a desenrunar, a fer un altre tancat per a les ovelles... hem tingut molt suport», agraeix la Marta.
Amb la casa cremada, en el primer moment no tenien on anar dormir. Però la mateixa tarda ja els van ploure ofertes d'allotjament. Des d'aquell mateix dia estan instal·lats provisionalment en un pis d'Artés, propietat d'una dona que els l'ha cedit gratuïtament.
El foc va cremar pràcticament totes les pertinences de la família: fotos, records, documents, peces de roba. «Però no hem hagut de comprar res. El primer dia ja estàvem molt desbordats: la gent ens va oferir molta roba. I no ens la vam quedar tota, només la que necessitàvem», explica la Marta.
Per aquest motiu, asseguren, tot i perdre casa seva, ells diuen que no se senten víctimes de res. «Ha estat una sotragada intensa, sí. Però hem tingut aixopluc i menjar cada dia, i molta ajuda de tothom», expressa en Jaume agraït. «Hi ha gent que està pitjor! Si fos víctima, no faria res, estaria tot el dia tirada al sofà, donant-hi moltes voltes», diu la Marta, i afegeix: «I això sí que no ho vull».
Tots dos expressen que el pitjor de tot no ha estat perdre materialment la casa, encara que en Jaume admet que «era com una petita part de mi, ja que hi vaig invertir moltes hores construint-la». El que més troben a faltar, però, «és el modus vivendi que teníem». Ells, abans, vivien en una casa al mig de la natura, cuidaven un ramat (que encara mantenen), tallaven la fusta dels pins, conreaven el seu hort, empeltaven els arbres fruiters, cuidaven una petita vinya de varietats antigues... i la casa era 100% autosuficient: l'energia provenia de les plaques solars (de les quals només se n'han salvat quatre) i l'aigua la recollien de la pluja. I, a l'hivern, s'escalfaven amb la llenya del bosc. «Nosaltres víviem aquí molt tranquils, teníem el nostre modus vivendi, estàvem molt bé...», sospira en Jaume. «Ara estem vivint en un pis gran i maco a Artés, i molt bé! Però jo abans sortia de casa i ja sentia els ocellets», diu la Marta.
Però ho tenen clar: «Tirarem endavant». De fet, van cada dia a la finca per treure les ovelles, cuidar l'hort, tallar llenya cremada... Ara, la prioritat serà rehabilitar un edifici proper a la casa que es va salvar de les flames. «El fèiem servir de magatzem. Segurament ens hi instal·larem de forma provisional... i després ja ho veurem. Però el projecte és seguir allà», diu el Jaume. «Hem perdut la nostra manera de viure, però la recuperarem», conclou la Marta.
