Darrerament, la intensa actualitat política del nostre país, la corrupció i les tibantors entre dirigents de grans potències, entre altres temes, han apartat la situació de les persones refugiades de les portades i titulars dels mitjans de comunicació. Només hi sobreviuen alguns rescats in extremis, la barroera detenció de vaixells d'ONG que salven vides a la Mediterrània, o algun fet especialment colpidor. D'aquí se'n pot desprendre que la situació ha millorat? Malauradament no.
Segons les dades de l'ACNUR del 2016 -l'informe amb les dades del 2017 sortirà a finals de juny-, el nombre de persones refugiades i desplaçades es manté al voltant dels 65 milions. Aquesta xifra és l'equivalent a la població sencera de països com França o el Regne Unit, i si estiguéssim parlant d'un país, ocuparia el lloc número 23 en el rànquing de població. Són 65 milions de persones que no poden tornar a casa seva.
I on són avui totes aquestes persones? Qui les acull? Els deu països que alberguen més refugiats són, per aquest ordre, Turquia, el Pakistan, el Líban, l'Iran, Uganda, Etiòpia, Jordània, Alemanya, la República Democràtica del Congo i Kenya. Només hi ha un estat europeu en aquesta llista, Alemanya, que empara 670.000 persones (el 0,8% de la seva població).
L'any 2015, la Unió Europea va acordar que els països membres acollirien per un període de dos anys un total de 160.000 demandants d'asil, i n'atribuirien un nombre determinat a cada país. De moment, només s'han beneficiat d'aquest acord 35.000 persones, el 22% del que s'havia acordat. En el cas de l'Estat espanyol, es va comprometre a admetre 17.337 persones i malgrat les diferents manifestacions i campanyes d'ONG i de la societat civil (Casa nostra, casa vostra, Volem acollir, Obrim Fronteres, Veniu ja!, etc.) fins ara només n'han arribat 2.782.
Però no parlem només de l'incompliment d'un acord humanitari, un fet ja prou greu, sinó també de complicitat en la generació d'algunes de les situacions que forcen la fugida de milers de persones dels seus països. Si tenim en compte que l'armamentisme i la guerra són dues de les principals causes que hi ha en l'origen de la crisi de refugiats, la venda d'armes a països en conflicte o que vulneren els drets humans és, sens dubte, una forma d'atiar el foc.
I l'Estat espanyol també l'atia. És el setè país exportador d'armes del món amb unes vendes que superen els 4.000 milions d'euros anuals i entre els principals països receptors d'aquest armament n'hi ha diversos del Pròxim Orient que o bé estan en conflicte o bé no garanteixen el respecte als drets humans.
Com diu el president de FundiPau, Antoni Soler, la crisi de refugiats no és una catàstrofe natural, ni una desgràcia imprevisible, ni una fatalitat. És fruit de diverses causes. I a banda d'oferir l'acollida imprescindible a les persones que fugen per salvar la vida, cal incidir urgentment en les causes que les forcen a fugir.
