La pesta negra al segle XIV (1)

Però a mitjan segle, aquesta situació va canviar i van començar a aparèixer els primers símptomes de crisi. El creixement agrari dels segles anteriors s'havia basat en l'ampliació de l'espai conreable i no s'havia fet res per millorar les tècniques que permetessin augmentar la productivitat. El creixement de la població va obligar a conrear terres cada vegada més marginals i menys productives, i van començar a aparèixer els anys de males collites amb encariments dels aliments, crisis de subsistència i fam entre les capes més febles de la societat, i un augment de la mortalitat. A les crisis de subsistències s'hi va afegir els efectes de la pesta, que va arribar a Europa el 1348. Aquesta malaltia era provocada per un bacil que es reproduïa molt ràpidament en el sistema circulatori de l'animal malalt, atacava les parets dels vasos sanguinis i provocava la mort de l'afectat. Era una malaltia originària de l'Àsia central que afectava rosegadors salvatges, els quals transmetien la malaltia mitjançant les picades dels seus paràsits, les puces. La mala bossanya o la pesta bubònica eren els noms amb què es coneixia aquesta malaltia infecciosa. L'augment dels intercanvis comercials de pells entre comerciants del Mediterrani i els altiplans de l'Àsia va fer que la infecció es propagués per via marítima. Mariners genovesos es van contagiar el 1347 vora la mar Negra i van estendre la malaltia per totes les ciutats on ancoraven els seus vaixells. A Catalunya va arribar al cap d'un any mitjançant dues vies: una de terrestre, a través del sud-est francès, i una altra de marítima, que va escampar la malaltia per Girona, Barcelona i Tar-ragona. Des del litoral es va estendre ràpidament terra endins.

La pesta bubònica provocava als afectats febres altes, deliris i, sobretot, uns bulbs sota les aixelles i el coll que quan esclataven expulsaven grans quantitats de sang i pus.

Si la infecció derivava en infecció pulmonar, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida (broncopulmonia) i era un focus de contagi perquè la malaltia es transmetia per l'aire, per la tos.

L'inici de l'epidèmia va representar el començament d'un seguit d'onades de pesta que van durar fins al començament del segle XVI. El 1363 es va esdevenir «la mortaldat dels infants», i el 1371, la «mortaldat dels mitjans», i el flagell de la pesta va continuar de forma cíclica durant tot el segle XV. Es fa difícil saber el total de morts que van provocar les successives epidèmies, ja que disposem de pocs recomptes d'aquella època. Aquests recomptes consistien a comptar el nombre de cases, per això s'anomenen fogatges, i es feien amb finalitats fiscals i, per tant, les classes privilegiades no hi constaven. El primer fogatge més complet data del 1365-70, quinze anys després de la primera pesta, i hi havia un total de 2.793 focs a la comarca del Bages aproximadament, que equivaldrien a una població mitjana de 12.586 habitants. Durant la segona meitat del XIV i tot el XV el Bages, com arreu del país, si acceptem les xifres globals que ens donen els fogatges, hi va haver una davallada brutal, ja que la població va arribar al final del segle a una mica més de 6.000 persones, fet que comporta una pèrdua del 46,5 % dels efectius. Desconeixem amb exactitud el nombre total de morts a causa de les epidèmies, però en l'àmbit local hi ha molts exemples que ens mostren l'impacte que van tenir les successives onades sobre la població bagenca.

Abans de la pesta el nombre d'habitants d'Artés oscil·lava entre 700 i 1.000, i al cap de deu anys el nombre de focs ja s'havia reduït a 82, valor que representa entre 300 i 400 persones. Però al cap de vint anys les diferents epidèmies havien reduït a 57 el nombre de focs del poble. L'any 1355 hi havia més de trenta masos no ocupats als dominis reials al territori de Moià. Segons el fogatge del 1359 hi constaven un total de 125 focs, que van baixar a 84 al cap de vint anys. La vila de Cardona, recinte emmurallat al peu del castell, i el veïnat havien experimentat durant el segle XIII una gran vitalitat econòmica i demogràfica. Es calcula que a final d'aquest segle hi havia uns 250 focs, on vivien unes 1.200 persones. A començament del segle XV el nombre de focs havia baixat fins a 186. A l'Estany, a la primeria del segle XIV hi havia 25 famílies que pagaven el cens a l'abat. Al cap de pocs anys el nombre s'havia reduït fins a 11 i la decadència en què va entrar el monestir va fer que el nom de l'Estany desaparegués dels documents durant una bona part del segle XV i només hi constessin 7 famílies a mitjan segle XVI. El fogatge del 1359 donava a Balsareny un total de 36 focs, que van baixar a 20 al cap de vint anys, i a Avinyó hi trobem, a final del segle, peticions de reducció de censos a causa de la situació de crisi.

A Santpedor, de les 600 famílies o focs que hi havia abans del 1348, en quedaren únicament 138 i per superar una part dels efectes de la pesta el consell general de la vila va fomentar una política de repoblació mitjançant diferents exempcions fiscals. Es va acordar que tothom que volgués establir-se a Santpedor no havia de pagar taxa reial o no reial durant vint anys si era un menestral, i durant una desena d'anys si no ho era. Al terme de Sant Joan de Vilatorrada, segons el fogatge del 1378, hi havia 23 focs, i l'any 1553 s'havien reduït a14. També hi ha renúncies de masos a causa dels elevats censos que el pagès havia de pagar, o queixes de censos no pagats o endarrerits. En un document del cambrer de Sant Benet veiem que fa una reducció de censos d'un mas de la parròquia de Sant Martí de Torroella perquè el pagès vol renunciar al mas i molí perquè els censos són insuportables.