Les històries d’amor de pel·lícula existeixen. El santfruitosenc Vicenç Prades i la manresana Dolors Batlle -Lola- en són un exemple. El primer era un pres del franquisme de la dura postguerra a la presó de les Escodines, a l’actual casal del barri. La Lola vivia davant mateix de la presó, al carrer Sant Bartomeu. En aquestes circumstàncies es van conèixer i es van enamorar. Després es van casar. Durant l’estada de Prades a la presó (1940-1943) es van intercanviar més de 200 cartes. No se sap com, però van desaparèixer. Fins que el 2015 el tècnic editorial i editor Domènec Guimerà, de Santa Perpètua de Mogoda, les va trobar en una capsa de fusta en un mercat ambulant de Celrà, a Girona. Durant tres anys les va ordenar, transcriure i estudiar. Ara tornen a ser a Manresa. A l’Arxiu. De pel·lícula, no ?

Les cartes no tan sols reflecteixen la relació i l’enamorament entre Prades i Batlle. Són el testimoni d’una època, la de la postguerra, que l’Associació Memòria i Història ha rescatat i reflectit. Ha posat la particular i peculiar història a l’abast de tothom al projecte «Cartes a Lola des de la presó de Manresa (1940-1943)» que es pot veure a la web de l’entitat.

Carta escrita pel Vicenç durant el seu segon empresonament, l'any 1943 Associació Memòria i Història de Manresa

El treball que ara es pot consultar es va presentar ahir al casal de les Escodines, on hi havia la presó, i davant de l’edifici on hi vivia la Lola. Hi van assistir la vídua de Domènec Guimerà, mor el juliol del 2019, i també els néts de Vicenç Prades i Dolors Batlle, que desconeixien que les cartes encara es conservessin. «Puc fer-te una abraçada?» va demanar al final de l’acte la neta gran, Cristina Prades, a la vídua de l’estudiós de Santa Perpètua de la Mogoda, Anna Manrique. I es van abraçar.

La història

Vicenç Prades va ser detingut pel règim franquista acusat d’auxili a la rebel·lió. Va passar per un camp de concentració, per la Model de Barcelona i el 1940 va ingressar a la presó de Manresa. Tenia 22 anys. Aleshores la presó «estava atapeïda, les condicions eren molt precàries, pràcticament no hi havia menjar ni higiene, i els presoners havien de treballar en tasques de manteniment tant a l’interior com a l’exterior», va explicar ahir Fina Oliveras, de Memòria i Història. A més a més, gent del barri anaven a fer-hi tasques com rentar roba, fer encàrrecs o dur menjar a familiars. Hi havia certa interacció» amb el veïnat. «En un moment donar, Vicenç va veure la Lola, i la Lola al Vicenç». A partir d’aquí va començar la relació epistolar. Era un 19 de juny del 1940. Fins i tot la Lola li va fer arribar un bloc perquè pogués escriure. En un primer l’encapçalament de les cartes eren en un to cordial. «Més endavant van passar a ser a ser «més passionals, d’enamorament». 

Foto de casament de Dolors Batlle i Vicenç Prades Ramon, al setembre del 1942 Associació Memòria i Història de Manresa

Un festeig de dos anys

Va ser un «festeig de dos anys per carta» fins que el juliol del 1942 Vicenç Prades va ser alliberat. Llavors es van casar. Però dos mesos després va tornar a ser detingut. Aleshores les cartes reflectien l’enyor i la desesperació de Prades fins que a l’agost del 1943 va sortir en llibertat condicional. La definitiva no li arribaria fins a mitjans dels anys 50.

La Lola també li va escriure cartes, però no es conserven. Possiblement perquè el mateix Prades les va destruir a la presó.

El que és rellevant no és tan sols les circumstàncies de l’enamorament, sinó també la descripció que fa Prades de la seva situació que, en definitiva, era la de molta gent a la postguerra. I Prades va deixar escrit el seu testimoni d’una època «que té un enorme valor històric des de tots els punts de vista, i que és molt viu en una època tan dura». 

D’aquesta forma Memòria i Història ha agrupat en quatre àmbits la història: la vida quotidiana, la situació personal, la vida a la presó i la seva situació judicial. Tot acompanyat de fotografies, fragments de cartes i l’estudi que en va fer l’editor Domènec Guimerà.

A la presentació del treball, un dels responsables de l’Associació memòria i Història, Quim Aloy, va assegurar que l’acte era un homenatge i un record a Domènec Guimerà, que es va posar en contacte amb l’entitat per fer-los saber la història que va començar inesperadament a Celrà. Segons va deixar escrit el propi Guimerà i va recordar ahir Aloy, «el Vicenç es retrata a sí mateix i a la Lola, i ha de ser una història coneguda perquè és un exemple de fe, fortalesa i de valors humans».

Pla general de la Lola i el Vicenç l'any 2004 Associació Memòria i Història de Manresa

La seva vídua, Anna Manrique, va explicar a Regió7 que sovintejaven mercats perquè «som col·leccionistes». A Celrà, a Girona, on ja els coneixien, una venedora els hi va dir que tenia una cosa que els interessaria. Eren les cartes a Lola des de la presó de Manresa. I va interessar.