Mi claustro es el mundo, deia sor Lucía Caram en un llibre que va escriure el 2012. Des d’aleshores, la seva manera de fer segons la qual ajudar els més desafavorits és incompatible amb la regla de clausura li ha comportat crítiques i elogis. Finalment, ella i les altres sis dominiques que conviuen al convent de Santa Clara de Manresa han pres una determinació. El convent ha deixat de ser de monges de clausura. Per fer aquest pas s’han desvinculat jurídicament de la Federació Dominica de la Immaculada a la qual estaven lligades, «perquè des d’algun dels monestirs que la formen no s’entenia la nostra opció», explica sor Lucía.
La monja admet que es tracta d’un canvi radical de paradigma a l’hora de viure, sobretot, la fe religiosa. Un canvi del qual va parlar amb el sant pare en les dues trobades que van mantenir a Roma el juny i el setembre passat, la segona de les quals acompanyada per les germanes del convent sor Pilar i sor Juana Mari.
El Papa la va escoltar, la va entendre, li va donar el seu suport, ha assegurat sor Lucía a aquest diari, i la va aconsellar a l’hora de trobar la millor fórmula jurídica per avançar d’ara endavant amb la idea que, si algun dia desapareix la comunitat, el convent pugui continuar aixoplugant els projectes solidaris que acull –la Fundació del Convent de Santa Clara, Invulnerables, la Casa de la Infància– i els puguin seguir tirant endavant com ara el grup de laics compromesos amb aquesta tasca, alguns dels quals conviuen actualment alguns dies a la setmana amb les monges. Es tracta de disset persones lligades a la tasca solidària empresa per la monja argentina amb les altres germanes del convent manresà.
Ja no depenen del bisbe de Vic
A l’Estat espanyol, explica Caram, hi ha tres federacions lligades a les dominiques. Una d’elles és la Federació Dominica de la Immaculada, de la qual formaven part i de la qual s’han «independitzat». Sor Lucía explica que si el convent es quedés sense priora, paper que actualment representa ella, que va ser escollida per la seva comunitat el maig passat, la federació el podria vendre com ja ha passat en algun altre cas. D’aquí, també, la decisió. D’altra banda, comenta que aquest trencament suposa que «ja no depenem del bisbe de Vic». El suport jurídic, aconsellades pel sant pare, l’han anat a buscar en la figura del cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, president de la Conferència Episcopal i gran amic alhora del papa Francesc.
Amb aquest assessorament d’Omella, amb qui Caram diu que s’han sentit molt còmodes perquè té un tracte molt semblant al del sant pare, tenen cinc anys per concretar la forma jurídica amb què volen que funcioni el convent. Sempre pensant que si un dia s’extingeix la comunitat, com ha passat amb tantes altres, principalment per manca de vocacions, la federació de la qual formaven part no tingui la potestat de vendre-se’l sinó que pugui continuar donant servei com és el desig de la comunitat de dominiques. Una Fundació del Convent de Santa Clara que continuï caminant acompanyada per laics.
El camí fins avui
Caram explica en un vídeo que si va entrar al convent de Manresa va ser perquè «hi havia una comunitat de germanes que s’estimaven i que sempre tenien la porta oberta per acollir els més pobres. Una comunitat solidària que vivia la compassió, que jo dic que és la passió compartida». Des d’aleshores, el convent ha donat sostre a projectes de diàleg interreligiós, al de Mosaic de salut mental, a la plataforma d’aliments... Reconeix que aquest treball no sempre s’ha entès perquè s’interpretava que «una comunitat de monges de clausura s’havia de dedicar exclusivament a l’oració», però, diu, la seva comunitat no podia restar impassible davant de les situacions de necessitat extrema de moltes persones que han anat a trucar a la porta del convent.
Contemplatives, sí
Fruit del treball conjunt amb les germanes i de les trobades mantingudes amb el papa Francesc, han pres la determinació. «Ens trobem en una nova formulació carismàtica i buscant alhora un camí jurídic per viure-la dins de l’Església i, en la mesura que sigui possible, dins del nostre orde. Continuem sent una comunitat de vida contemplativa, sí; som una comunitat de clausura, no».
Un pas per evitar que es pugui repetir el cas de les caputxines
Caram admet que, en part, un dels motius d’aquest pas té a veure amb el que va succeir amb el convent de les caputxines. Veient que es feien grans i que no hi havia relleu, les monges van arribar a un acord amb la Fundació Sant Andreu Salut de manera que la institució en tingués cura fins al seu final a canvi de fer al convent una residència per a ancians amb dependència. L’acord, però, no va arribar a bon port perquè les monges no tenien la potestat per fer-ho.
