El 18 de juny del 1995 Jordi Valls va ser proclamat alcalde de Manresa. Al cap d’un any i set mesos exactes, el 18 de gener del 1997, l’assassinat de la manresana Flors Sirera a Ruanda va marcar en la seva trajectòria vital i com a batlle l’inici d’un episodi que va viure «amb dolor i emoció». Encara ara s’emociona quan en parla.

A banda dels motius evidents, va viure la mort de la manresana amb emoció afegida perquè, confessa, «em va enganxar en un moment amb l’emotivitat especialment accentuada». Tenia 37 anys, feia més d’un any i mig que governava i l’esgotament físic es començava a fer notar. A més a més, havia tingut una filla, que aleshores tenia un any i mig. I la va viure amb dolor perquè es va convertir en un puntal per a la família de la cooperant. La persona que va anar a Madrid a rebre les restes de la Flors a l’aeroport de Barajas i, una vegada feta la incineració en un funeral d’estat, l’encarregat, al costat d’una persona de Metges del Món, de portar les cendres a la família, de seure amb la família al menjador de casa seva, de plorar amb ells.

«M’ho van demanar explícitament i vam intentar fer-ho el millor possible, i fer les coses bé vol dir procurant no sortir massa a les fotografies. La tragèdia és morbosa, la tragèdia és atractiva i hi ha qui s’apunta a aquesta batalla. La família estava molt tocada i col·lapsada, i m’ho va demanar».

Reconeix que va ser «un trasbals important» del qual «et queden flaixos i impactes. Més endavant, amb [l’aleshores regidor] Xavier Rubio vam començar a pensar en el tema del centre de Flors Sirera i a construir la recordança» de la manresana. La Casa per la Pau i la Solidaritat Flors Sirera va obrir les portes l’abril del 2003.

Esmenta que Joaquim Collado, que també va ser regidor amb ell com a alcalde, «em va acompanyar en aquests procés» i que aquells fets van servir per reforçar la idea que tenia el seu govern sobre la importància d’apostar per la solidaritat. «La va reforçar i ens va permetre cohesionar un discurs des d’un punt de vista polític i social».

L’any de l’assassinat de la Flors també va ser el de mort de la princesa Diana de Gal·les i el de la Mare Teresa de Calcuta. Valls destaca que «era un moment que veníem d’uns moviments de l’àmbit del 0,7% i de la solidaritat molt potents. Prèviament, els anys anteriors, el 1994 i 1995, veníem del final de la Guerra dels Balcans. Recordo que hi va haver una acampada a la plaça de l’institut...». En aquest escenari, la manresana va esdevenir tot un símbol de pau i cooperació.

L’estrella de la Flors

Entre els flaixos que diu que guarda d’aquella etapa, l’exalcalde en cita un que té a veure amb l’ONG amb què cooperava la manresana i els altres dos cooperants assassinats amb ella. «Metges del Món va aconseguir que hi hagués tres estrelles al firmament que portessin el nom dels tres cooperants. Sembla que es pot demanar i que hi deu haver un registre. Hi ha una estrella al cel que es diu Flors».