No en totes les ciutats val la pena mirar el terra. El viatger sempre té por de trobar un món format per les deixalles del seu pas: burilles, xiclets i carcasses de plàstic amb gelat fos. Són fragments del nostre fracàs com a argonautes pel món. Tal vegada el que diferencia el turista del viatger. Però a Porto el terra és el menys terrenal de tots els fets que cobren vida. Ho pensava a la Praça Carlos Alberto. És un terra format per tessel·les. Immens i en tonalitats blanc-i-negres. Un recorre la plaça, d’unes dimensions normals, ni massa gran ni massa petita, i té la sensació d’estar dins d’un mosaic. El paviment és un reflex millorat del cel i a Porto el cel sempre és bell i net.
La Praça Carlos Alberto pren el pols de la ciutat diàriament. És una plaça que fa olor de cafè i aristocràcia. En els anys trenta, el Cafè Luso obria les seves portes a la millor mercaderia possible. Els sacs de cafè portats de les colònies africanes desembarcaven al port i acompanyaven les tertúlies de la ciutat. Es bevia cafè amb calma, perquè la pressa és desaconsellable en una urbs que és a un pas de Nova York per mar, com ironitzen els seus habitants. Als anys seixanta, el Cafè Luso es va convertir en un refugi d’artistes i cineastes. Avui és millor degustar el cafè negre a la seva terrassa, persuadits per la brisa marina que acull el viatger per tots costats, sense oblidar que més enllà del paviment existeix la ciutat amb els seus edificis.
En un extrem de la plaça trobem l’església del Carme. Prometo que he passat dies sencers examinant cada pam d’arquitectura celestial, ja sigui a Roma, Florència, París... fins i tot a Calcuta. Tots els temples lloen un mateix déu, però l’home no ho sap. No obstant això, l’església del Carme de Porto supera les expectatives. El seu estil és d’un Barroc moribund que comença a ser Rococó. Però el que crida l’atenció no és ni la seva façana ni el seu interior, per si mateixos cridaners. En un lateral, el visitant troba que la pedra ha desaparegut i s’ha convertit en una ceràmica delicada. Metres i metres de rajoles que expliquen una història religiosa, però que en realitat narren l’arribada del viatger a Porto, aquell mateix matí. La combinació de colors és exquisida. Només en fan falta dos per aconseguir la bellesa. El blau i el negre es combinen amb un original acabat. La Praça Carlos Alberto s’acomiada en gran. Deixem de mirar el terra per necessitat d’aconseguir la llum. Hem passat de quarterar la bellesa a fraccionar la perfecció. Ja només ens falta arribar al riu, el Dauro que uns quilòmetres a l’est ha estat el Duero. Riu d’or, que morirà a l’oceà amb un color de plom. A l’esquerra ens deixem acaronar per la fragància marina, però s’entremet un aparador amb llibres amuntegats. És la llibreria Lello, un pol d’atracció turística on el lector cada vegada troba menys espai. La gent hi entra, es meravella amb la seva escala modernista, la recorre posant les seves mans sobre la barana, posa el seu dit índex sobre el llom dels llibres i, després d’un embús de diversos idiomes, marxa.
Pessoa, intrús en aquesta ciutat
Entremig, hi ha compradors de llibres, com hauria d’abundar en una llibreria. Tinc un estrany gust fetitxista a comprar exemplars de grans escriptors en llengua original. Pessoa és un intrús en aquesta ciutat perquè sempre va preferir complir les seves penes a Lisboa, però decideixo comprar el Livro do desassossego. La caixera em somriu en sortir i m’adverteix que per arribar al riu encara queden més sobresalts. Ens endinsem al barri de Ribeira, de carrers estrets i medievals. Hi ha roba estesa als balcons. Els habitants de la ciutat aprofiten les hores de sol, la treva de la pluja, per eixugar els colors dels seus vestits. Arribem a la Torre dels Clergues en uns minuts. L’edificació és tan alta que no n’hi ha prou amb una mirada per percebre-la sencera. En un bosc de pedres ens perdem. La sensació de falta d’orientació és total. Els carrers pugen i baixen. En un costat trobem el mirador de la Victòria. S’intueix l’altre costat del riu. L’oceà a la dreta. És l’oceà o una altra rajola? Abans d’acabar en una de les terrasses que marquen el límit entre la ribera i la ciutat, arribem a la catedral. El nom és tan bell com la seva arquitectura: Sé do Porto. Una closca medieval envoltada de botigues, per recordar al viatger que la ciutat va arribar abans que les modes i ha sobreviscut a totes.
El vent s’agita a mesura que avancem per Rúa de do Hugo. Sembla que la ciutat està ansiosa perquè arribem a la ribera del riu. No se’ns pot fer tard. Accelerem els nostres passos per tal de ser puntuals a la nostra cita. Baixem els carrers com si fóssim part de l’aigua fins a arribar al pont de Lluís I. Ens sobrevola. Eixampla el cabal del riu.
Allà ens espera un vaixell que ha de portar-nos al Castelo do Queijo. Última parada fins a Amèrica. Hi ha viatgers que aguditzen la vista per si es veu la costa a l’altre costat. Jo només veig rajoles. Quina tristesa més bella té aquesta ciutat de Porto.
