Pocs són els herois que sobreviuen. La mort en batalla, el final honrós de tots ells és la victòria contra l’oblit. Ningú celebra a un heroi que passa els seus dies tombat al sol, llegint relats sobre el que va fer o va deixar de fer, matant mosques amb l’espasa oxidada i combatent l’insomni amb la pesca en la riba de la platja. L’èpica requereix sacrificis. Almenys, l’expiració en el camp de batalla. Hèrcules es va abrasar per la gelosia de la seva dona. Aquil·les ni tan sols va poder travessar les muralles de Troia quan una fletxa el va desposseir del tendó de la vida. A Agamèmnon l’esperava la traïció en el seu llit de matrimoni. I així una multitud de noms que encara deambulen pels Camps Elisis amb cara d’estúpids perquè els van dir que havien de morir joves per a ser recordats. Què succeeix llavors amb el covard d’Ulisses?
El protagonista de La Odisea no solament sobreviu a totes les aventures disponibles en l’imaginari grec, sinó que posa fi als seus dies sense la glòria que se’ls exigeix als herois. Es fatxendeja el vell Ulisses, amb el cos ple de cicatrius, caminant per la sorra de la mar i bevent vi abans d’una llarga migdiada. És el rei d’una illa petita. Insignificant. Ni tan sols és l’illa més gran de l’arxipèlag. Cefalònia, a tot just quinze minuts amb llanxa motora, és quatre vegades més gran. Fins i tot més bonica, segons el judici d’alguns viatgers. Però el regne d’Ulisses no és d’aquest món. Almenys, no el de les espases i els escuts. És un pensament molt més mundà que solament vaig entendre quan vaig trepitjar terra en el port de Vaty, a penes un embarcador i unes quantes cases. Ulisses regna en la bellesa de la contenció. Als carrers tranquils on un parell de nens juguen al futbol. El lloc on les ones de la mar a penes agiten un passeig marítim ple de pescadors i l’olor de romaní agita al capvespre el cor dels viatgers.
Ítaca existeix, malgrat Homer i de Kavafis. I no és un territori literari, tal vegada el més gran que mai s’hagi creat en la literatura. L’illa d’Ítaca desconeix les multituds perquè està al marge de les destinacions turístiques. Els creueristes atraquen a Corfú i passen de llarg. Albiren l’illa a l’alba, quan a penes s’intueix una llum. Una illa sense far ni port, on les ovelles recorren els cingles trobant a faltar al Ciclop.
Humanització de l’heroi
La volta d’Ulisses explicada en La Odisea suposa la humanització de l’heroi, que té la mala sort de sobreviure, però també la pervivència d’Ítaca. No hi ha Ítaca sense aquell gest de covardia d’Ulisses. Ningú recorda la pàtria d’Aquil·les. Qui visita el lloc del naixement d’Hèrcules? Ni tan sols el viatger pot esmentar l’illa on Afrodita va néixer de l’escuma de la mar. Però Ítaca sempre romandrà en la memòria de tot aquell que almenys hagi llegit un llibre. I intentant contradir a Kavafis, per a qui arribar a Ítaca és un assumpte menor, vaig renunciar un estiu als Santorinis i Mikonos, al luxe i a les platges volcàniques, perquè qui sóc jo per a no lloar a l’home que va decidir ser pastor havent estat el primer entre els grecs.
Vaig arribar a l’illa al matí primerenc. Té la forma de dos rombes, units per un estret istme. Vaig llogar un cotxe, malgrat els advertiments de l’agència, que avisaven que la majoria de les carreteres eren d’un únic sentit i estaven construïdes per l’avorriment de les pedres. Gens d’asfalt. Al nord d’Ítaca hi ha unes ruïnes arqueològiques. El viatger té l’amable opció de viure enganxat a la literatura o de baixar a la terra. Ambdues són encomiables. Entre les plantes salvatges, es troba un palau en ruïnes que conserva la forma i unes certes peces de ceràmica. Li diuen el Palau d’Ulisses. Va pertànyer a l’heroi? És indiferent. Almenys per a mi. Havia estat construït en el segle XIII a. C., gairebé contemporani a la guerra de Troia. La imaginació necessita poc més per a alçar el vol. A un parell de quilòmetres apareix Lefki, la segona població de l’illa. Hi ha un parell de bars i una escola. Una església ortodoxa que fa sonar les campanes quan un viatger apareix per l’horitzó, per a homenatjar la volta del seu heroi. També un cementiri. La pau dels vius és més intensa que la dels morts. I la fórmula del silenci funciona.
Entre Lefki i Vaty hi ha un port de muntanya des d’on es contempla tota la mar Jònica i la península del Peloponès. El vertigen de la bellesa apareix en els ulls del viatger. A cada pas aconseguim entendre en què consisteix sobreviure a la guerra i que important és no caure en el camp de batalla. En Vaty, a l’hora de fosquejar, alguns restaurants comencen a cuinar peix al carbó. S’encén la badia i el poble es vesteix per a passar una nit més. Va ser, fa tants segles que no hi ha memòria per a explicar-los, revelat per la volta del seu heroi. A Ulisses, vestit de rodamón i amb tantes ferides en el cos que li desfiguraven el rostre, solament el va reconèixer el seu gos, Argos, que va sortir a rebre’l abans de morir. Ja ha fosquejat i la mar s’ha tornat més intensa. Una cosa semblant degué sentir Ulisses, ja vell, recordant que ell havia estat substància principal d’aquesta mateixa mar. El que ara contemplo jo, apagant-se amb la nit. I al lluny, borda un gos. És l’únic so de l’illa.
