Va ser l’única vegada en la meva vida en la qual he provat el camell. La plaça de Yamaa el Fna té la voluntat de reunir tots els sabors africans. Amb la caiguda de la tarda, els carnissers venen els seus últims productes i s’encenen les brases. El lloc s’omple de llocs improvisats que rosteixen carn de tota mena: el pollastre condimentat; l’estruç, la més dura dels ocells; la vedella tallada en petits tacs i barrejada amb verdura; el xai, l’autèntica especialitat marroquina, amanit amb cuscús; fins i tot caiman, la procedència del qual s’amaga en els misteris dels comerciants. Serien del Nil aquells animals que servien de menja per als turistes? Serien realment caimans?
Però el camell no me l’esperava. Al Marroc els camèlids serveixen avui dia com a mitjà de transport en les zones més endarrerides del sud, confrontant amb el desert. El fet que s’inclogui com a plat és un grau de sofisticació o de fam, depèn de com s’enfoqui la qüestió. També a França el cavall va deixar de ser un animal de tir i la cuina francesa va estendre les seves idees culinàries incloent la seva carn en els sopars de luxe. A tots els animals els senten bé les brases i aquella nit en la plaça Yamaa el Fna les olors es barrejaven amb una sensualitat d’estiu, malgrat ser febrer.
Juan Goytisolo va passar part de la seva vida a Marràqueix. Ningú millor que ell per a prendre el pols a Yamaa el Fna. La va descriure com aquesta part de la ciutat que es reescriu contínuament. No és la mateixa plaça a l’alba que durant les pesades hores de sol. Els comerciants exposen tot tipus de gènere. La llenceria fina competeix amb les samarretes dels equips de futbol europeus. Als matins és el torn de les verdures. Els fruits de la terra reben al viatger amb una profusió de colors que contrasta amb la silueta àrida que envolta a Marràqueix. També hi ha peix fresc de l’Atlàntic.
Sabia l’escriptor barceloní que Yamaa el Fna és la plaça dels vius, però que en un temps no tan llunyà va ser la dels morts. Allí exposaven, assecant-se al sol justicier, als executats pels tribunals. Els reus morien mirant per última vegada la forma irregular de la plaça mentre una munió cridava com a comiat al càstig. Les veles de plàstic i tela ara cobreixen gairebé tot el perímetre. Formen carrerons i dreceres entre els llocs. Es parla el dialecte marroquí i el francès. També s’escolten paraules en espanyol. Tot està subjecte a ser comprat i venut. El regateig és un llenguatge sagrat, més antic que l’escriptura i els marroquins el practiquen amb tanta saviesa com gràcia. Al viatger li resultarà impossible vèncer en la dialèctica de la compravenda. I encara quan es creu victoriós hauria de saber que ha perdut.
Però Marràqueix no és solament Yamaa el Fna. Aquesta és el seu cor. El punt des d’on es posen en circulació tots els elements que formen l’antiga capital dels almoràvits. Ells van fundar la ciutat per a després mirar cap al nord i envair la península ibèrica. La mesquita Kutubía s’alça sobre els terrats de tota la medina. El minaret s’aprecia des de tots els punts de la ciutat. Els marroquins, tan aficionats al te, treuen el cap a les seves teulades quan cau el sol i Kutubía es representa com un fòsfor ardent. És un dels millors exemples d’arquitectura almohade i el viatger espanyol es quedarà observant la seva fesomia amb una certa familiaritat. En efecte, veurà en ella un avantpassat de la Giralda de Sevilla. Les torres són gairebé idèntiques, si aconseguim separar les reformes posteriors per a adaptar-la a les funcions de campanar cristià. Es tracta més aviat d’una segona oportunitat que dóna la història. Com apreciar la Giralda abans de la conquesta cristiana.
L’última ciutat abans del desert
Marràqueix és l’urbs més majestuosa del Marroc. L’última gran ciutat abans del desert. Passejant entre els seus basars pensava en Juan d’Olid, el personatge immortal d’Eslava Galán de En busca del unicornio. Aquella expedició llegendària a la caça del mite va portar al protagonista, en el segle XV, fins a aquests mateixos carrers de Marràqueix. Va ser un encàrrec real d’Enric IV per a curar la seva impotència.
Juan d’Olid va travessar la terra d’infidels amb la cura d’un viatger extraordinari. Més enllà de Yamaa el Fna estava el món desconegut. El finis africae medieval. El país dels negres, deien, s’estenia a l’altre costat del desert. Les certeses acabaven en la bullícia nocturna de la plaça en la qual avui es passegen els vius però on ahir s’exposaven als morts. Les brases de les graelles il·luminen Yamaa el Fna fins a la matinada. Al sud el continent es perd en innombrables dunes de sorra. Massa perill per al viatger, que ja considera Marràqueix una ciutat andalusa.
