El 1999, una noia de 19 anys, Rocío Wanninkhof, va ser brutalment assassinada, i el cas es va convertir en la menjadora dels informatius d’arreu d’Espanya. La forta pressió social per a una immediata resolució del crim, en què no hi havia proves concloents, va fer que els investigadors se centressin en l’entorn de la noia i van acabar detenint Dolores Vázquez, parella de la mare de Rocío. L’acusada va ser condemnada a 15 anys de presó.
El 2003, una altra noia, Sonia Carabantes, apareix morta no gaire lluny d’on es va produir l’altre assassinat, i la policia s’adona que hi ha algunes coincidències en ambdues escenes del crim. La connexió, i moltes altres coses, és el que explica un documental de Netflix que en menys de 90 minuts dona tot una lliçó de com fer un true crime sense abusar de les imatges escabroses i ofereix, pel camí, una àcida denúncia sobre la tendència col·lectiva a assenyalar amb el dit i frivolitzar amb una xacra que persisteix.
El mèrit és, principalment, de la realitzadora Tània Balló, que encerta en uns quants fronts: des de l’acurada selecció d’imatges fins a una intel·ligent tria de les veus que posen llum a les investigacions. Hi palpita una vocació detectivesca, perquè el gir que es va produir el 2003 és digne de qualsevol gran thriller, però mai perd de vista un esperit de denúncia.
