L
es coses van massa de pressa. Si fóssim seguidors de les teories conspiratives pensaríem que allà a dalt, en algun lloc dels despatxos del poder, hi ha algú que està forçant la màquina perquè no tinguem temps d'adonar-nos del que passa i així, quan hagi passat, ja estarà dat i beneït.
Fa quatre dies que s'acumulaven les negatives dels gestors de la primera i única caixa d'estalvis manresana als rumors sobre negociacions de fusions, i que es ressaltaven les excel·lents ràtios de solvència i els magnífics llocs al rànquing de fons d'inversió. Amb aquestes armes, deien, qui vol fusions? Amb aquests resultats, deien, què hi guanyaríem?
Fa tres dies que les ofertes de fusió estaven sobre la taula i sobre la mateixa taula s'acumulaven els arguments a favor d'integrar la històrica entitat manresana dins d'alguna altra cosa més gran, perquè el govern i el Banc d'Espanya i l'oracle de Delfos ho aconsellaven i gairebé ho exigien. Les ràtios de solvència i el rànquing de fons d'inversió ja no eren tan importants.
Fa dos dies la discussió era si la fusió s'havia de fer amb la gent de Sabadell i Terrassa o amb la de Caixa Catalunya, i tot això enmig d'un ball d'aliances en què els balladors canviaven de parella i fins i tot de ritme d'un dia per l'altre, mentre alguns romàntics es guanyaven el menyspreu de les forces vives per la seva insistència a defensar la via del "nosaltres sols".
Va ser com qui diu ahir que es va fornir tot un argumentari per explicar als membres del Consell General la conveniència d'acceptar la proposta de matrimoni poligàmic presentat per Caixa Catalunya, i en què s'assegurava que s'havien pres les disposicions necessàries perquè els interessos de la ciutat, comarca i protovegueria estiguessin ben representats i la nova entitat adoptés Món Sant Benet com un fill propi.
I ara, quan encara no havíem tingut temps de comprovar si el nou senyor complia els capítols, ja estem en una nova dansa i en un altre bullit. Les noves exigències de capitalització obligaran les caixes a crear bancs, o a ser nacionalitzades, o a totes dues coses, i segurament a acabar devorades per algun dels taurons que manen en aquest mar.
Per evitar una sortida espanyolitzadora, la Generalitat d'en Mas somia que el Banc de Sabadell es quedi CatalunyaCaixa (i la Caixa d'en Fainé, la Unnim). Però aquesta vegada la discussió ja no serà manresana. I encara que ho fos, tal com ho pinten les faves són comptades. No ens n'haurem adonat i ja estarà fet, sigui el que sigui. Pel rètol ho coneixerem.
