Els projectes col·lectius que neixen d'un grup de persones, i que aconsegueixen promoure tot un territori, em mereixen tot el respecte. Ho fan perquè creuen apassionadament en aquella activitat, sigui esportiva, cultural o empresarial, i la seva perseverança els fa ser dignes de tot elogi. Iniciar-les no és pas tan difícil com aconseguir que perdurin en el temps. El temps els donarà la raó, o no. Em vénen al cap diversos exemples locals: la gestació de la Fira de l'Aixada, amb un notable èxit de públic dins el calendari de les Festes de la Llum, o el miracle manresà del bàsquet professional (de molt difícil sostenir, i més ara), o fins i tot l'actual Fira de la Mediterrània, abans anomenada Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional, iniciada a Manresa per un grup de persones amb el suport explícit de la Generalitat.

Els tres exemples ajuden a la promoció de la ciutat més enllà del nostre país. Però jo us vull parlar d'un quart exemple: Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa. Fa 13 anys un grup de persones van creure en un projecte: construir des de zero i a Manresa tot un festival especialitzat en el cinema negre. Un festival que, any rere any, ha hagut de lluitar per fer-se un lloc dins els certàmens de la cinematografia estatal, i que ha anat guanyant prestigi i molta qualitat, tant en la composició de les pel·lícules que s'hi projecten com pel bon nivell en la configuració dels jurats. La feina de Manel Quinto, Carles Ortega, Joan Barbé, Maria Casals, Jordi Padró i Xavier Cots, entre d'altres col·laboradors i voluntaris, ha aconseguit gestar un certamen modest en el seu pressupost però que ofereix un molt bon nivell (a semblança del que ens passa a nivell del bàsquet d'elit). La resposta a la dificultat de gestionar un festival que ha superat obstacles amb una reducció pressupostària del 30% respecte de l'any anterior, i que arriba al 50% menys que fa quatre anys, la trobem amb un increment d'assistència en nombre d'espectadors: pràcticament 8.000 persones han passat per les projeccions. I sobretot haver aconseguit enguany la implicació d'un mitjà com el Grup Godó, que a través de La Van-guardia ha ajudat a exterioritzar la ciutat de Manresa més enllà de Catalunya. L'èxit d'assistència es complementa amb la qualitat del seu jurat, presidit, enguany, ni més ni menys que pel director del Festival de Sant Sebastià, a qui acompanyaven crítics com Àlex Gorina o Carles Losilla, i amb la presència a la cloenda del fins ara director de l'Acadèmia de Cinema, Àlex de la Iglesia.

Aquests apassionats del cinema han aconseguit quelcom importantíssim, la implicació no només de l'Ajuntament de Manresa, des del seu inici, i de la Generalitat, sinó del ministeri de Cultura. Són aportacions modestes, sí, però han aconseguit que tothom s'hi impliqués. El suport privat o públic cal veure'l com una inversió en un producte de qualitat que any rere any aconsegueix superar-se davant les adversitats. I en el cas de Manresa la inversió aportada retorna amb facilitat. Per això cal continuar apostant-hi, i lluitar perquè les altres administracions hi siguin presents. De moment la pitjor crisi econòmica de la història no ha pogut eliminar el somni d'aquests cinèfils que ens han encomanat les ganes pel cinema negre que es projecta a casa nostra. Són gent amb molta fe, fe pel cinema, i ja se sap que la fe mou muntanyes.