Gaspar de Guzmán y Pimentel, el conde-duque de Olivares, adreçava l'any 1625 un memorial ben explícit al rei Felip IV en què li recomanava, que «trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reduir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia». Olivares proposava diversos camins per aconseguir aquest propòsit i deia al rei que el més eficaç seria que, havent entrat amb forces armades nombroses «en aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, hacer que se ocasione un tumulto popular grande y con este pretexto... y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, assentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera irlo ejecutando en los otros reinos». Fa gairebé quatre-cents anys d'aquestes recomanacions però de manera sorprenent n'acabem de viure una reedició completa. Avui trobem el mateix afany centralitzador i la mateixa voluntat d'eliminar «con consejo maduro y secreto» qualsevol diferència amb Castilla, avui personalitzada en la constitució espanyola i els partits del 155. I sorprenentment, quatre segles després, també s'ha seguit el mateix procediment que el comte-duc d'Olivares propugnava: fer venir un gran contingent de força pública -quatre-cents anys enrere ja es prefigurava l'arribada del Piolín-, i fins i tot ja es feia servir el concepte de resposta popular «tumultuària» que igualment s'està utilitzant avui per qualificar negativament i agreujar judicialment les accions de resistència pacífica que s'han portat a terme durant les darreres setmanes.

Aquesta contumàcia reiterada i secular a aplicar sempre noves lleis centralitzadores és la demostració més evident del seu històric fracàs. Després de quatre segles d'imposicions molt diverses i de Piolins de tota mena la qüestió bàsica continua igual. Malgrat tot, les nacions catalana, basca i gallega -en graus diferents de consolidació- han resistit tots els embats i continuen existint. La seva assimilació no s'ha produït. En el cas basc amb la paradoxa que aquesta setmana mateix s'ha aprovat la millora del concert econòmic, que representa precisament l'augment de la diferència amb la resta de les comunitats autònomes de l'Estat i no pas la seva reducció. I pel que fa a Catalunya és evident que mai no s'havia arribat tan lluny i que mai no hi havia hagut tanta gent que ja s'ha independitzat mentalment d'un Estat que fa segles que intenta eliminar la singularitat catalana per tots els mitjans, sense aconseguir-ho. El cert és que fins i tot els fets més dolorosos del moment, com els empresonaments injustos i l'exili de part del govern legítim del país, no fan res més que enfortir el convenciment que el camí que s'ha emprès és el que s'ha de continuar seguint.

Que per seguir aquest camí s'haurà de revisar l'estratègia? Això no vol pas dir renunciar als objectius. La societat catalana ha de ser prou madura per adaptar-se a qualsevol nova situació. I ara toca guanyar les eleccions de desembre i demostrar que persisteix la mateixa determinació d'implementar la república que va ser aprovada en el referèndum de l'1 d'octubre.