L'Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques (Ivalua) acaba de complir 10 anys, malgrat la qual cosa -i tot i la bona feina feta- poc hem progressat com a país en la utilització i aprofitament de la ciència de l'avaluació.
A la Catalunya Central, per exemple, són ben poques les administracions públiques que avaluen allò que fan, i a la resta de Catalunya el panorama no és pas gaire millor.
Les causes d'aquest dèficit van des del desconeixement del potencial de l'avaluació per part de molts gestors públics fins a la por dels electes a ser «examinats», passant pel desinterès dels mitjans de comunicació i de la gent en general. I, en canvi, en un món com el nostre de recursos limitats, no hi pot haver res més important que saber si les polítiques funcionen o esbrinar com millorar-les per crear el màxim valor possible per als ciutadans. Així, tenim massa programes públics carregats de bones intencions però ineficaços (si no contraproduents); o que aconsegueixen més o menys el que es proposen, però a un cost o amb una mala qualitat o un retard inexcusables.
Tot això no succeiria si avaluéssim més. Però per poder avaluar, primer hi hauria d'haver autèntiques polítiques públiques: és a dir, conjunts d'actuacions amb objectius ben definits, indicadors de seguiment, sistemes de recollida de dades, experts en la seva anàlisi, etc. La falta de tot això ja fa inviable plantejar-se avaluar.
Ara bé, l'avaluació no serveix només per mesurar els resultats obtinguts de l'acció pública -tant en termes de «productes» generats com, sobretot, d'impactes ocasionats- i jutjar-ne el rendiment (la relació resultats/costos), sinó que també ens aclareix fins a quin punt aquests impactes -els bons i els dolents, els planificats i els inesperats- són deguts a la política pública o bé venen donats per altres factors. Evita, doncs, que ens apuntem medalles que no toquen, que repetim mesures inútils o que ignorem bones pràctiques que podríem replicar.
Així mateix, quan l'avaluació es fixa en la implementació -el «com es fan les coses»- també permet millorar el funcionament dels serveis públics; quan apunta a les necessitats socials, ens revela què fa falta; i quan té per objecte el disseny dels programes públics (abans, doncs, que comencin a posar-se en marxa), ens ajuda a afinar la seva concepció i incrementar llurs probabilitats d'èxit.
Per això mateix és de lamentar que preferim continuar anant a les palpentes. Fins que no sigui habitual (i si convé obligatori) que s'avaluï periòdicament el que es fa i que es facin públics els resultats d'aquestes avaluacions, «anirem fent» i impedirem que les organitzacions aprenguin, que els ciutadans sàpiguen i en puguin extreure conclusions, i que assolim les 5 grans «E» (eficàcia, eficiència, economia, efectivitat i equitat) en l'acció pública -palanca de la prosperitat dels territoris.
Què us sembla, doncs, si com a primer pas exigim als nostres ajuntaments que abans de les eleccions del proper maig passin comptes presentant-nos informes d'avaluació de la tasca que han dut a terme?
