Prou que ho sé, que n'hi deu haver, de mares dolentes! Si de petita la Malèfica i la madrastra de la Ventafocs ja em feien por! Però eren als contes i la meva mare només m'hi feia pensar quan em renyava. Ara que la mare soc jo, tinc por de no ser prou bona. I les mares dolentes encara em desassosseguen més que la mala madrastra que abandonava Hansel i Gretel al bosc per poder menjar millor ella. Si la majoria de mares es treuen el menjar de la boca per alimentar les seves criatures!
La meva filla m'estima molt. Com jo l'estimo a ella i a la meva mare. I totes les meves amigues estimen molt les seves mares i les seves filles les estimen a elles. Sense ironies, de veritat.
Però hi ha un detallet -en el qual Déu no deuria pensar en arrencar la costella a Adam- que fa l'amor, entre mares i filles, enrevessadament dificultós. Les filles s'han d'oposar a les seves mares, es veu. Però jo no ho recordo així, perquè quan jo era adolescent a les mares no se'ls podia dir res que els pertorbés la santa voluntat. I ara, que les hem educades en el respecte i no en la quasi por, ens diuen de tot. I hem d'aguantar estoicament totes les veritats pertorbadores amb un aplom inexistent. Les filles, ara, ens enforteixen i ens condueixen a la santedat.
No fa pas gaire, he llegit dos llibres boníssims que tenen mares dolentes. El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Sara i els silencis de Maria Escalas. En el primer, la mare és un personatge molt tòxic, en bona part responsable de la infelicitat de les seves filles. A la seva vora, hi viu un pare bonàs que més aviat passa per tòtil. En el segon cas, hi ha una mare incapaç d'ajudar la seva filla tot i patir un càncer. També em ve al cap Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout, amb una mare incapaç de dir a la seva filla que l'estima tot i demanar-li-ho de gran i amb la por de morir-se a l'hospital.
Em podria recordar de molts més exemples, com de Medea, que mata els seus fills per venjar-se del seu marit.
Però em pregunto: si als contes que llegia de petita hi havia mares dolentes per comminar les criatures a portar-se com els angelets, per por de perdre les mares, ara, de què em volen espantar? Si ja n'estic, d'espantada! Els fills els tinc a dues hores de cotxe, quan necessito abraçar-los.
I això que les obres esmentades són boníssimes i de molt recomanable lectura. Però les mares dolentes segueixen pertorbant-me. Tanmateix, també he creat alguna mare dolenta, jo. Encara que mai l'he fet protagonista. Això no m'hi cap, al cap!
I és que les mares dolentes a la literatura, d'abans i de sempre, resulten més tràgiques i, per tant, commouen més els lectors. No són una moda passatgera.
