La mitjanit passada ha començat una nova campanya electoral. Encara no hem paït el resultat de les eleccions al Congrés que ja hi som altre cop. I aquesta vegada doblement, europees i locals.
En les europees ens hi juguem el futur de la Unió tal com la coneixem, amb les seves virtuts i defectes, o la seva desaparició. El que és cert és que ens ha anat molt bé l'ingrés i permanència a la Unió, des de l'any 1986. Una dada objectiva, la nostra renda per càpita l'any 85 era de 5.873 dòlars, la de l'any passat, tot i el llast de la crisi, de 28.359 dòlars. Gairebé l'hem multiplicat per cinc. Deu ser per això que a Catalunya costa de trobar polítics que diguin que estan contra Europa, però el cert és que dia sí i dia també alguns dels nostres suposats líders fan afirmacions totalment contràries al pensament de la unió.
Ens ho poden dir més alt però no més clar, tot i que sembla que a Catalunya hi ha polítics que ho ignoren, dir no a Espanya és dir no a Europa. En el fons fan com els polítics britànics durant el referèndum del Brexit, negar l'evidència, dir mentides sobre mentides, i ara que tenen el problema a sobre no saben com resoldre-ho. Si volem que el Parlament Europeu sigui efectiu caldrà que donem suport a aquelles opcions que volen ajudar a resoldre els problemes de tothom, no aquells que volen una suposada immunitat personal per continuar embolicant la troca.
A les eleccions municipals ens hi juguem qui condueix els destins dels nostres pobles, viles i ciutats. Entendrà, la lectora o el lector, que com a manresà em refereixi a Manresa, però crec que la reflexió serveix per arreu.
Els ciutadans voten segons el que proposen les diferents opcions, però fora bo que abans de prendre la decisió repasséssim què ha fet cadascú en els dar-rers anys, per veure quina credibilitat tenen les propostes. Sol ser bastant habitual que les candidatures repeteixin d'un mandat a l'altre, bé, en el cas de Manresa la majoria han canviat de nom, però són els mateixos.
Vàrem començar amb un govern de Convergència i Unió en solitari. Al cap de l'any va venir la coalició amb ERC, prèvia renúncia del seu líder. Poc després, l'expulsió del regidor d'Unió per desavinences a nivell nacional. Res a veure amb Manresa. Aquest mandat serà recordat per la difusió de la gravació de la xerrada de David Bonvehí en un restaurant de la ciutat. El sainet posterior faria riure si no fos perquè estava protagonitzat pels dirigents de la ciutat. Quant a projectes, pocs, algun de molt encertat, com la recuperació del Pont Nou i el seu entorn, algun altre de més dubtós, com la plaça Bonavista, i d'altres incomprensibles, i molt poc argumentats, com la renúncia de la independència de la FUB i del Centre Tecnològic de Manresa. Aquestes dues darreres decisions estic convençut que no varen ser preses a Manresa. Se'm fa difícil de creure que un Ajuntament vulgui compartir aquests dos grans instruments de ciutat.
La CUP, a part de donar veu a diferents entitats als plens, només se la recorda per portar al ple assumptes que no ens són propis, que són competència d'altres institucions, i per la polèmica de les copes menstruals.
Cs també va substituir el seu cap, se'n va anar al Parlament, però no se li coneix gaire activitat, no dic que no n'hagi fet, però no l'hi recordo. El que sí que ha millorat, amb la marxa del cap, ha estat el to.
El Grup de Democràcia Municipal també va patir una crisi amb la renúncia del seu regidor, el substitut ha tingut una posició més aviat discreta, tot i que ha defensat amb seny les seves opcions.
He deixat per al final el PSC, simplement perquè ha estat l'únic que ha complert amb els seus electors. Ha fet oposició de les de veritat, cert que d'una manera singular. La funció de control del govern l'ha exercida amb intensitat, constància i tenacitat. Ha estat capaç de fer sortir els colors al govern en multitud d'ocasions, algunes de sonades, com la pèrdua de subvencions europees milionàries, el concurs d'enllumenat públic o l'informe sobre contractació que havia fet la cap dels serveis financers. Alhora que feia aquest control implacable, feia propostes i era capaç d'acordar amb el govern local unes ordenances municipals o uns pressupostos. Aquets fets són molt singulars si pensem en una oposició implacable.
Es pot pensar com es vulgui, però ningú pot negar que el grup del PSC ha complert les obligacions que li encomanaren els ciutadans. Pensem-hi.
