Lluís Calvo

La nostra vida cultural és capaç d'una gran exigència intel·lectual i artística i alhora d'una embafadora mediocritat. Entre les iniciatives que ens permeten de respirar més alt i d'establir un diàleg amb els cor-rents europeus més fecunds de pensament cal situar Arcàdia, que genera activitats i edicions que ens permeten de treure el cap per damunt de la frivolitat i la banalitat que s'escampen pertot i de vegades produeixen una sensació d'ofec i de paràlisi perquè ens hi veiem constantment exposats. I no em sorprèn gens que des d'Arcàdia hagin optat per publicar l'assaig de Lluís Calvo L'infiltrat. Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència. Després d'un segle XX dins la literatura catalana que Joan Triadú va qualificar d'Or, per la confluència d'un nombre considerable de personalitats que han adquirit la dimensió de clàssics, el gran repte ha estat garantir una successió de generacions compromeses a dur més enllà amb ambició i arrelament un fil que no tan sols no es trenqués sinó que emprengués noves i convincents aventures creatives. Lluís Calvo, poeta d'una obra sòlida i valenta, és, a més, un home clau a l'hora d'acompanyar i reivindicar veus emergents, que hi troben no tan sols la generositat de l'impuls, sinó també l'excel·lència del referent. Al seu llibre L'infiltrat, però, ens trobem davant de l'obra d'un pensador crític, lúcid amb un bagatge impressionant de lectures ben païdes. En aquest llibre estimulant i interessantíssim Calvo ens convida a esquivar el gregarisme fàcil i irreflexiu. I ens proposa l'exercici conscient de bastir una vida pròpia i unes opcions per on avançar-hi. D'entrada, Calvo ens hi proposa el vagareig, és a dir, l'exercici lliure de caminar sense disciplines ni rutes prefixades, traçant un trajecte propi, des de la despossessió, des de l'obertura de la ment i la disposició a l'exploració i la descoberta, cercant «la comunió amb un mateix, l'aliança amb el món», és a dir, una certa essencialització. Es tracta de no assumir restriccions o limitacions basades en la norma, l'hàbit o la pressa. Calvo hi escriu: «El fet de conèixer-te vol dir esdevenir sender». Calvo hi parla de «cartografies de l'esperit», un mapa d'«espais viscuts i significatius». En un segon capítol Calvo es planteja com a tema les intrusions, la infiltració en un àmbit no previsible, on la teva presència comporta una alteració de les convencions, de les fronteres. Calvo hi reivindica l'anonimat transgressor, la dissidència. Al darrer capítol s'ocupa dels amagatalls i les desaparicions, de l'ocultació, de l'emboscament, de l'establiment d'una distància respecte «dels fluxos econòmics i d'informació que sustenten el món actual i l'entenen com el conjunt de dades, marcs i referències que constitueixen el centre d'actuació social». Calvo hi recorre a la lluerna com a símbol de la innocència humana i hi propugna una discreció estoica. Es tracta, en definitiva, de situar-se al marge. Calvo hi conclou que «cadascú de nosaltres som el lloc en què l'esperit es realitza a si mateix».