A Tierra de Campos, l'escriptor, cineasta i periodista David Trueba (Madrid, 1969) fa un esplèndid retrat de la generació dels pares del personatge de la història (el músic Dani Mosca), que per analogia correspondria a la dels seus i a la dels meus. Generació que podem incloure en una àmplia forquilla, entre els 70 anys i escaig i els 90 en amunt. Molt resumit, descriu Dani Mosca que «quan va néixer el meu pare, la vida era com havia sigut els 600 anys anteriors, i en canvi quan va morir, el món era irreconeixible per a ell. L'arada tibada per bous, l'absència de telèfon i d'aigua cor-rent, de llum elèctrica; els pous, els corrals per anar a fer-hi les necessitats, les fustes de rentar al riu, els burros de càrrega...». Efectivament, aquesta que ara integra la nostra gent gran és una generació que, per transformació, ha viscut dues (o més) vides, majoritàriament bastides d'enormes sacrificis. I és la que ara s'ha vist més castigada per aquesta maleïda covid-19, que se'ns ha endut molts d'ells. Una extensa generació que ens cal honorar i reivindicar, com ho feia l'admirat Josep M. Oliva el 2 de maig passat en el seu article quinzenal en aquest diari. Els recomano que el recuperin, i en manllevo la part final: «Resistir és també no perdre la memòria i valorar l'exemple i l'esforç d'una generació que se'ns en va».