Hi ha portes que es poden obrir i tancar a voluntat. D’altres, en canvi, només es poden tancar, amb plena seguretat que una vegada consumat el senzillíssim gest de clavar una lleugera empenta ja no es tornaran a obrir. És el cas tant de l’ampliació de l’aeroport com de l’Hermitage. Dues oportunitats per a Barcelona que no es presenten perquè les institucions les reclamin, les planifiquin o hagin d’esforçar-se a finançar-les, sinó que, en un cas Aena i en l’altre un grup d’inversors, creuen que són d’interès general i que els convenen com a empreses. Tant l’aeroport com l’Hermitage surten gratis, i potser d’aquí, de la tan catalana falta de costum, i per tant aversió, a tenir-ho tot pagat, ni que sigui un trist cafè, la suspicàcia amb què es contemplen des de mentalitats estretes.
En principi, tant incrementar la connexió de Barcelona com a plataforma global com disposar, tot i que sigui en préstec temporal, d’uns fons d’art de primer nivell, no semblen mal negoci, sobretot si, com se sap, no es tracta de rascar les butxaques de les administracions locals, sinó tan sols d’obtenir beneficis. Pocs o molts, però al cap i a la fi beneficis, o en el pitjor dels casos, sense pèrdues. ¿Per quins set sous, doncs, precipitar-se a tancar portes de cop, sobretot quan sempre hi som a temps? Si es tractés d’un ara o mai, doncs mira. Però no és el cas. Els promotors de l’Hermitage no es donen per vençuts malgrat la negativa municipal. És probable que els gestors d’Aena aprofitin la possible negativa de Barcelona per acabar de concentrar totes les inversions a Madrid. Així doncs, en comptes de reaccions intempestives de les quals ens podem penedir, val més seguir els tràmits, fins i tot sense comprometre’s del tot; posar condicions, tractar de maximitzar els beneficis. En el cas de l’aeroport, es necessita abans que res una autorització mediambiental europea. Doncs esperem què resolen. En el de l’Hermitage, convindria demanar la llista d’artistes i d’icones que els de Sant Petersburg estan disposats a exposar a Barcelona.
