El dia que es presentava el primer bloc de l’acord social, amb evidents millores en el manteniment del poder adquisitiu dels pensionistes i en la sostenibilitat del sistema públic de pensions, el ministre Escrivá deixava anar la necessitat que, segons el seu parer, la generació del boom demogràfic a l’Estat espanyol (els anomenats boomers, nascuts entre el 1957 i el 1977) haurien de suportar retallades en les seves prestacions o un allargament de la seva vida laboral.

El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions va introduir aquesta «proposta» al·legant que no es pot carregar sobre les espatlles dels futurs treballadors el pagament de les pensions d’aquesta generació (els boomers) i amenaçant amb un mecanisme d’equitat intergeneracional. No va ser l’opinió d’un polític conscient dels interessos generals ni de la injustícia de retallar les pensions a la generació que més ha cotitzat, sinó que va ser l’argument d’un comptable que mirava d’escatimar a tort i dret per quadrar els seus números.

En un sistema de repartiment hi ha moments conjunturals en què la piràmide de població permet excedents i d’altres en els quals es genera dèficit i, com a conseqüència, no es pot parlar de la sostenibilitat del sistema mirant únicament un període limitat de temps.

Les cotitzacions dels boomers van pagar durant més de vint-i-cinc anys les pensions del moment i van generar molts excedents, que es dedicaren a pagar despeses dels pressupostos generals de l’Estat. Una fal·làcia comptable va deixar de comptabilitzar aquests excedents, fent desaparèixer un patrimoni de tots els pensionistes. Si s’haguessin constituït com a reserves, sumats als interessos generats, permetrien disposar avui d’un fons molt important. Però no va ser fins a l’any 2000 que es va crear un Fons de Reserva de la Seguretat Social, la «guardiola de les pensions», que desgraciadament es va buidar cobrint dèficits generats en part per la comptabilització inadequada de les despeses impròpies, que no havia de pagar la Seguretat Social.

També va ser errònia la comptabilització com a préstecs, i no com a transferències, dels recursos aportats pels Pressupostos de l’Estat, la qual cosa va transmetre una falsa idea d’insolvència, tal com va indicar l’avui criticat Tribunal de Comptes.

Aquestes contínues i interessades errades en la comptabilitat, que no reflectia la realitat dels ingressos, gastos, deutes i reserves, són les que han creat la falsa idea que el sistema no era sostenible. Aquesta creença, certificada per la ideologia neoliberal i amplificada pels mitjans de comunicació, pretenia generar inseguretat i potenciar el negoci dels fons privats, en detriment de l’estat del benestar.

En aquest acord social es fan passos importants. Es treuen les despeses impròpies i s’asseguren les transferències necessàries, des dels Pressupostos de l’Estat, per garantir l’equilibri del pressupost de la Seguretat Social. Esperem que no es facin servir, una vegada més, les errades comptables esmentades per justificar una falta de recursos inexistent i les retallades d’un mecanisme mal anomenat d’«equitat intergeneracional».