Demà, festa de la Mare de Déu, Lluc ens presenta l’alegria compartida de dues dones senzilles, parentes, decidides i amb una profunda fe. Maria, després que l’àngel del Senyor li anunciï que serà la mare del Salvador, es posa en moviment. L’acte de fe de Maria la impulsa, amb decisió, a compartir el goig de l’anunci rebut. El relat és ben esperançador. On es gesta una nova vida sempre és lloc d’alegria. Qui gesta una nova vida és projectada cap a un futur joiós, perquè cada vida és signe i motiu de goig.
Maria rep, d’Elisabet, una confirmació de les paraules de l’àngel. Elisabet la reconeix com la mare del Salvador en sentir en el seu propi interior l’alegria de qui després serà qui reconeixerà Jesús com l’Anyell de Déu. Maria és plena del favor de Déu perquè primer s’ha buidat del tot. Elisabet es converteix ella mateixa en profetessa: «Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà».
Maria porta a les seves entranyes el Salvador que després Joan Baptista anunciarà com l’Anyell de Déu. La reacció de Maria, davant les paraules joioses de la seva parenta (mare a les seves velleses) és una profunda acció de gràcies a Déu: el Magnificat.
Aquesta pregària és tot un rosari d’agraïments, d’humilitat, de servei, d’actes de fe, de confiança en un futur ple de projectes de Déu.
Podem formular nosaltres el nostre propi Magnificat. En el nostre interior hi ha molts motius per donar gràcies a Déu, per compartir generosament, per posar-nos en camí «cap a la muntanya» i un cop allà estar-hi temps. Maria es quedà amb Elisabet tres mesos. Quan sentim que la vida batega en el nostre interior, quan ens sentim vius, vives, amb fe en què la vida sempre genera vida, quan el goig, el compartir, la fraternitat i l’hospitalitat és posada en pràctica, generem futur joiós. I no hi ha edat ni excusa per no practicar-ho. El Magnificat és comunitari, eclesial, missioner, apostòlic.
Preguem en la festa de la Mare de Déu d’Agost amb el seu i amb el nostre Magnificat.
