És una bona notícia saber que d’aquí a poc temps la Generalitat assumirà la gestió del servei de Rodalies de Manresa a Cervera i Lleida. I també que això suposarà una millora del servei, un augment de la freqüència de circulació i una renovació del material ferroviari, començant pels mateixos trens. El que no s’entén és que no s’hagi fet encara el traspàs global de tot el sistema català de Rodalies, acompanyat, lògicament, del finançament adequat. Precisament, una bona xarxa ferroviària, moderna, fiable, puntual i de capacitat suficient en les hores punta és un element bàsic per frenar l’atapeïment de les carreteres, els retards, els problemes d’aparcament i la contaminació. L’alternativa del ferrocarril, doncs, va del tot en la línia de la lluita contra el canvi climàtic i hauria de ser una clara prioritat de cara a les inversions públiques en l’àmbit del transport de persones i mercaderies. Però no sembla que sigui gaire així. Fa anys, per exemple, que es parla del Corredor Mediterrani, com el gran eix de comunicació –sobretot ferroviària– que ha d’enllaçar la façana mediterrània de la península amb el centre d’Europa i el nord d’Àfrica. La Unió Europea reclama fa temps a Espanya la construcció d’aquesta infraestructura, però l’interès de l’Estat és nul, si no fos, tal com defensa més d’un grup de pressió, que es faci passar el Corredor Mediterrani per Madrid.

La situació de la llengua catalana preocupa darrerament perquè el seu ús o la seva presència topa sovint amb dificultats importants, com en l’àmbit de les xarxes i els mitjans audiovisuals, que avui tenen un pes determinant, sobretot en la població més jove. De la mateixa manera que a l’ensenyament no podríem acceptar mai que el català és convertís, simplement, en una assignatura escolar més, tampoc no podem tolerar gens que la llengua pròpia de Catalunya sigui eliminada d’un dels camps més atractius per una bona part de la població. Per això cal celebrar tres fets relacionats amb aquesta qüestió. El primer és la ràpida reacció que ha aixecat la llei estatal de l’audiovisual que margina del tot la llengua catalana, una llei que ha suscitat protestes de tot el sector audiovisual català que reclama el mateix suport que s’atorga a l’espanyol. El segon és que el Parlament Europeu acaba d’aprovar, per 577 vots a favor i només 47 en contra, una resolució a favor de promoure els continguts audiovisuals en «llengües regionals o minoritàries» i assegurar així la seva difusió a les xarxes. Just el contrari del que planteja la llei espanyola de l’audiovisual. El tercer fet és que els responsables de política lingüística de Catalunya, les Illes i el País Valencià han decidit d’emprendre conjuntament la promoció del català i exigir que la llei espanyola de l’audiovisual respecti i doni suport també a les altres llengües oficials de l’Estat.

Ja ha començat l’estira i arronsa habitual abans de l’aprovació del pressupostos de l’Estat. Si tot anés bé, la proposta de pressupost arribaria a la votació definitiva al Congrés de Diputats a finals de novembre i al Senat al desembre, just a punt per ser vigent a partir de l’1 de gener del 2022. Però, de moment, ni Junts, ni ERC, ni Bildu, no semblen gaire disposats a facilitar-ho. El president del Govern espanyol, reconegut contorsionista polític, ja sap prou bé que d’una manera o altra haurà de fer concessions. Aviat anirem veient si se’n surt.