Avegades tinc la sensació que, estant a les portes de l’any 2022, en realitat el segle XXI tot just acaba de començar. Malauradament, el tret de sortida real del nou mil·lenni l’ha donat, en molts aspectes, la maleïda pandèmia. S’han accelerat processos d’innovació, recerca, transformació, col·laboració i digitalització. I ara sí, crec que puc dir amb una certa certesa, que hem entrat al nou segle.

I en fer-ho, ens adonem de les transformacions radicals que s’estan vivint, iniciant o veient a venir, pel que fa a la relació de les persones amb el treball. Definitivament ens estem acomiadant del model de la industrialització (amb el seus matisos de l’era postindustrial), per anar cap a un model de societat del coneixement o de l’aprenentatge, per ser encara més precisos.

Els nous models organitzatius tendeixen a «empreses xarxa», amb l’establiment de nous paràmetres de relació entre els agents implicats. Col·laboració, enginy, complementarietat, multidisciplinarietat, generositat, curiositat, són només alguns dels elements imprescindibles per al nou mil·lenni. Aquesta nova organització requereix de noves capacitats, entre elles la flexibilitat.

Però ull, perquè no és poc freqüent identificar a directius i empresaris proclamant als quatre vents la necessitat de se flexibles i adaptables als seus treballadors, però des d’un posat rígid i amb nul·la pretensió de modificar les regles del joc internes. Com si el problema de l’organització fos la d’uns empleats amb poc esma per (trans)formar-se, i sense una mirada autocrítica vers la necessària transformació que també caldrà que facin com a directius. Aquesta nova mirada ha d’anar integrant elements d’igualtat i equitat (sense demora), al temps que la flexibilitat i la conciliació. Ha de tenir interès en les diferències (de perfils, d’opinió, de necessitats professionals...) i una enorme curiositat vers noves maneres d’estimular als equips.

Perquè fins i tot abans d’aquesta arribada tardana de la societat digital, la promesa d’una feina estable i per sempre ja s’havia esvaït. Les persones, especialment les més joves, es volen vincular a projectes amb ànima i que els estimulin a créixer; on els demanin opinió i idees. En equips autogestionats, on ja no està escrit (encara que sigui implícitament), qui pot parlar amb qui, i sobre què. Demanar als equips adaptabilitat i flexibilitat, i continuar volent controlar les àgores de l’organització és, sens dubte, l’autopista més ràpida cap al fracàs.

La majoria dels reptes que s’estan plantejant només es poden resoldre en equip, amb moltes converses, i amb molt poc control limitant. Aquesta nova manera de deixar fluir l’organització també forma part de la seva necessària adaptació. I depèn, sobretot, dels seus directius.

L’organització adaptable i flexible requereix de lideratges amb aquests mateixos atributs.