Fa molts anys que ens coneixíem, vam fer part de la mili al CIR de San Gregorio de Saragossa junts, berenàvem, sopàvem junts... i des d’aleshores vam conservar una bona amistat. Tenia els seus discos, com ara el long play Cançó de carrer de l’any 1975... recordo amb enyorança un concert seu al mític Zeleste del carrer de l’Argenteria de Barcelona, al costat de l’església de Santa Maria del Mar, hi vaig anar amb el company, també, de mili el dibuixant Francesc Baiget; els concerts a la Universitat de Barcelona (on va cursar estudis de Psicologia)... i un que va fer a mitges amb Lluís Llach a la Pobla de Lillet... Sovint coincidíem a les manifestacions antifranquistes dels darrers anys de la dictadura militar del general Franco.

Ramon Muntaner, juntament amb Joan Isaac, Rafael Subirachs i Marina Rossell, foren els últims de l’anomenada «Novíssima Cançó». En Ramon va fer un temps de teloner de Llach, però de seguida va començar a volar sol. Va musicar molts poetes, la seva era una veu molt personal, era de formació músic, amb estudis de piano i guitarra... El trobarem a faltar molt i molt, ens queda el seu record, ell viurà en el nostre record i la seva música sempre la tindrem present, i amb ella la seva memòria.

Va fer la banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant.

Recordo que era l’assessor i compositor de les obres de teatre que es feien al Teatre Romea de Barcelona, ell discret com sempre hi feia una feina callada i extraordinària. El 1990 va ser nomenat director del centre Ressons de la Generalitat de Catalunya a l’antiga seu de la Filmoteca de la Travessera de Gràcia, i el 1992, de l’Espai de Dansa i Música i del Mercat de Música Viva de Vic. Va convidar al centre de Ressons importants cantants, com Jordi Barre de Perpinyà (molt desconegut al Principat de Catalunya) i el mateix Raimon. Eren uns concerts que permetien ser molt a prop dels cantants... va ser una època fantàstica. Després va ser el delegat a Catalunya de la SGAE (Societat General d’Autors i Editors). L’any 2018 el Barnasants va reivindicar el seu passat musical juntament amb la flor i nata dels cantants catalans com Joan Manuel Serrat, Gemma Humet, Sílvia Comes, Borja Penalba, Roger Mas ...

Recordo un parell d’anècdotes més. Fa molts anys el vaig trobar en un bar del carrer Rosselló cantonada Bruc, al costat de la Casa de les Punxes, on feien una reunió «discreta» de la majoria de cantants de la nova cançó per veure com podrien retornar al lloc on mai haurien hagut de ser marginats després de la mort del dictador i la reinstauració de la Generalitat autonòmica... i l’altra anècdota, ep (!) em va dir que no digués qui vivia a la seva escala i amb qui va compartir l’ascensor sovint. Mantindré el secret, però era l’escala més segura i vigilada de Barcelona...