Exemple. Cuixart plega per llançar un missatge de renovació de lideratges. El fumut de predicar la renúncia col·lectiva amb l’exemple individual és quan no et segueix ningú i et quedes amb cara de portar la llufa.
Bicoca. La notícia que el Parlament paga un total 1,7 milions anuals a funcionaris que ja no hi treballen ha rebut justificacions del tipus «també passa a la gran banca» i «no culpabilitzem els treballadors». Per començar: aquests són diners dels impostos. I per continuar: què passa amb l’exemplaritat de les institucions?
Cecs. Per la mesa del Parlament que ha mantingut el sou a funcionaris que ja no hi treballen hi han passat diputats de PSC, ERC, ICV, CiU/PDCat/ JxCat, Cs i PP. O no s’hi fixaven, o no s’hi volien fixar, o ja els hi semblava bé.
Penjat. «La Generalitat no pot potenciar el moviment i després presentar-se com a acusació», diu Brian Bartés, que anirà a judici imputat per accions del Tsunami, un moviment que ja no l’ajuda perquè ha desaparegut. Podem classificar el seu cas a l’epígraf «contes alliçonadors».
Il·lusió. Salvador Illa pensa que en sis mesos es podria enllestir la llei electoral que Catalunya no ha estat capaç d’elaborar en quaranta-tres anys. Darrera la seva cara tristoia el líder del PSC amaga un optimista patològic.
Argimon. El conseller de Salut encarrega que s’avaluï si el passaport covid és eficaç contra els contagis. Si no el demanen gairebé enlloc, segur que l’efecte és poc rellevant.
Heroi. Els qui admiren el tennista Novak Djokovic perquè fa el que ells voldrien fer són tants com els que l’odien per la mateixa raó.
Cap d’estopa. Molts europeus xalem amb els patiments de Boris Johnson perquè és normal agafar tírria a qui ens ha deixat plantats amb fatxenderia i males maneres.
Solsonès. Que un dipòsit de subministrament d’aigua d’Olius es digui «el Rajolí» mereix un somriure. Esperem que el nom no faci la cosa.
